El buit agradable

La carretera interestatal 78 en direcció oest va carregada de cotxes i camions de gran tonatge que deixen enrere la zona conurbada de Nova York, Newark, Jersey City. Com que hem sortit tard, la nit ens cau a sobre de seguida i les impressions del paisatge no van més enllà del que ens ensenyen les parts il·luminades, és a dir, domesticades. La narració es redueix a l’autovia, alguna gasolinera i la zona d’oci on pararem a sopar: un aparcament de cotxes curosament enjardinat i envoltat de casetes de xocolata blanca on hi ha pizzeries, fast-foods de menjar mexicà i japonès i hamburgueseries. Deu haver-hi una dotzena de cotxes estacionats, però no es veu ningú; hi regna una calma, anava a dir sepulcral. Rere uns vidres, hi ha algú que menja.

A l’altura de Philipsburg, encara a l’estat de Nova Jersey, trobem un motel que ens fa el pes per passar-hi la nit. El cotxe, l’aparcarem just al davant de l’habitació. Sense adonar-me’n, he engegat la tele per no mirar-la i ens hem posat, companya i jo, a comptar els pocs diners que encara ens queden. És impossible, en aquest país, no fer allò que diríem, mig per prejudici mig per la imatge que els nord-americans promouen de si mateixos, americanades. Al matí, anirem en cotxe fins al pàrquing del restaurant ràpid que hi ha a cent metres del motel i acabarem xupant per una canya mig litre de cafè aigualit mentre aguantem amb l’altra mà un bescuit atòmic.

La carretera interestatal 78 en direcció oest s’endinsa a Pennsylvania sense gaires novetats fins a Harrisburg, on agafem la número 322/22 en sentit nord. Passem per la serralada dels Apalatxes seguint el curs del riu Juniata. Les muntanyes són molt velles, han perdut l’orgull sota els vents i les pluges i es tapen el cos amb un mantell de pins. Poc més a destacar; de tant en tant passem pel costat d’una granja, que és una construcció que guarda simetries simples al mig d’un prat verd verdós, o travessem poblets que consisteixen invariablement en dues, tres o quatre fileres de cases disposades al llarg de la carretera i on rarament es veu algú pel carrer. No hi ha places. Un semàfor, un encreuament, una carretereta secundària, passa un tractor. Verd. A l’esquerra, una església protestant amb un pàrquing al costat, que a aquesta hora és buit.

En un dels pobles que travessem, és dia de mercat. Els amish que viuen en comunitats per aquestes muntanyes planten les seves parades en un carrer paral·lel al principal. És un mercat silenciós, res del «mira maca quin bacallà més maco que tinc!», o «goita quina escarola!». És un quadre realista flamenc en viu, una espècie de pessebre vivent. Venen fruites i verdures perfectes, irreals, unes carbasses brillants que semblen dibuixos de Walt Disney. En aquests pobles, honoren el déu que beneeix Amèrica fent silenci i sortint poc de casa; potser és que, per temor, per si de cas, l’imiten.

No sembla un país en guerra, però la guerra hi és. Les autopistes, als Estats Units, tenen totes un tram completament recte per si un dia van mal dades i les han de fer servir com a pista per als avions. És una idea que van tenir encabat del segon conflicte mundial. Fa la sensació que l’única cosa remarcable que ha passat en pobles com els que estem travessant, possiblement des que els van fundar els colons, són les guerres. Contra els indis, contra ells mateixos, contra els alemanys, contra els japonesos, contra els russos, els coreans, els vietnamites, els afganesos, els iraquians, etcètera, etcètera. Potser ni tan sols això ha passat mai. Una velleta travessa el poble tan tranquil·lament. Va sola.

La monotonia és tanta i els pobles s’assemblen tant al decorat de cartró pedra d’una pel·lícula qualsevol, que no puc evitar pensar una acció: per què no atraquem una gasolinera? O un dipòsit de cerveses. Travessem el país i ens en ‘nem a dilapidar els calés a Las Vegas. O a Tijuana.

—Fem-ho —diu la meva còmplice—. Si no, què?

La idea ens ha vingut just a l’entrada d’un poble que es diu Pleasent Gap. Juro que hi ha un poble que es diu així: Pleasent Gap, el Buit Agradable. No hi ha res especial, és com la resta. Pararem un moment per agafar una hamburguesa en un restaurant que hi ha a just al trencall, el Big Al’s, a tocar del semàfor, i després buscarem la gasolinera. Jo em quedo al cotxe, a l’aparcament contigu, mentre ella va a buscar el menjar.

Mentre s’acosta a la porta, va movent el cap per desembullar-se la magnífica cabellera negra. Abans d’entrar, mira enrere i em saluda. Després, el que va passar és del tot inexplicable.

Va empènyer la porta i va desaparèixer cap endins. Van passar vint minuts, vint-i-cinc, trenta, sense que la veiés sortir. Jo estava escoltant la música que posaven a la ràdio. Ja havia passat més de mitja hora quan vaig decidir anar a veure què passava. Quan vaig baixar del cotxe, l’ombra d’un ocell negre va passar a frec dels meus peus.

Amb el sol que feia, des del carrer, a través dels vidres, no es podia veure l’interior del Big Al’s. Vaig entrar-hi sense pensar-ho; la porta, en obrir-se i quan es va tancar darrere meu, va fer sonar una campaneta. El restaurant tenia dos espais: el de l’entrada, on hi havia la barra on es demanen els entrepans i, a la dreta, rere una porta, un petit menjador amb taules i bancs tapissats adossats a la paret. I no hi havia ningú.

Un minut després va sortir un noi amb un davantal vermell amb grans lletres, «Big Al’s», i una gorra amb el mateix segell.

—Hola. Què voldrà? —pregunta, sol·lícit.

—Has vist entrar una noia fa una mitja hora?

—Ho sento, avui encara no ha vingut ningú —diu—. Vostè és el primer client, avui.

Anava a replicar-li que estava segur que havia entrat per aquella porta, que jo mateix ho havia vist des de fora, quan es va tornar a sentir la campaneta i va entrar una dona gran, de més de seixanta anys. La visió d’aquella dona em va glaçar la sang. Era ella.

Es va quedar parada al llindar de la porta, mirant-me. Per fi, quan em va reconèixer, va dir:

—Per què has tornat?

Vaig intentar abraçar-la però vaig aturar el gest a mig camí, terroritzat. Les meves mans estaven arrugades com les d’un vell.

Miradors d'estrelles

Acabo de rebre aquest missatge d’una amiga meva. No m’ho esperava, però m’ha fet plaer; fa temps que no ens veiem i gairebé havíem perdut el contacte.

«(...) He sabut que eres a Mèxic i m’ha alegrat molt; he de suposar que estàs bé.

Jo ara estic treballant en un nou laboratori que m’ha fet redescobrir el que m’agrada la meva feina. Hi estic enganxada una altra vegada, cosa que no em passava des de feia temps, i em sento bastant alegre.

»Volia dir-te que la setmana que ve he d’anar a una conferència a Mèxic, a Mérida, sobre rajos còsmics. Arribaré dilluns a Cancún (!) i d’allà aniré amb tot l’equip cap a Mérida. El cap de setmana, el tindrem lliure; per casualitat no estaràs per aquella banda? Si ets per allà, em quedo més dies... (...)»

«(...) Malauradament, la setmana que ve deixo Mèxic i marxo amb la meva companya cap als Estats Units, on farem una escala abans de tornar a Barcelona. Ens haurem de veure en una altra ocasió.

»Què són els rajos còsmics? (...)»

«Els rajos còsmics són partícules que vénen del cosmos. És molt semblant a la llum del sol; són fotons, protons i d’altres però vénen de molt, molt lluny, de fora de la galàxia. Tenen nivells d’energia macroscòpica concentrada, per exemple, en un protó. La idea és que amb aquests rajos s’hi pot veure més que amb la llum normal (per entendre’ns, com passa amb els rajos X). Són coses de ciència ficció (...)»

Vent

L’Alberto Álamo, el treballador més veterà de l’Hostal Zócalo, té un fill que és futbolista. Parla d’ell amb una lluïssor als ulls acollonant; juga al segon equip de l’América. Aprofitem que la senyora Altagracia és a dormir; tot i que diuen que dorm amb els ulls oberts, l’aire de la sala està encalmat i podem xerrar una estona. Parlem baixet.

El senyor Alberto va deixar Ciutat de Mèxic perquè, després de vint anys de viure-hi, ja no es volia passar cada dia dues hores d’anar i dues més de tornar per recórrer els quinze quilòmetres escassos que separen Tultitlan, on tenia la casa, de Naucalpan, on treballava. Com molta altra gent, pràcticament vivia dins el cotxe a l’anell perifèric nord, però somiava un paradís com Yucatán. Un vent favorable el va portar fins a Mérida, encara que anés a parar a ca l’Altagracia. Cada dia hi continua havent cua al perifèric nord, des de les set, quarts de vuit del matí, fins a les deu de la nit prenyades.

La conversa no segueix un fil; demana que li relatem els llocs que hem visitat: ciutats en ruïnes i cenotes, que són ulls transparentíssims d’aigüa que puja del fons de la terra. I més lluny, platges blanques a tocar d’on els maia celebren una processó en què treuen un sant que ningú no sap com és perquè el porten tapat i fan rituals dels seus al temple de l’antic port de Tulum. Això ens va dir un bàrman de per allà, que es diu Anselmo. L’Anselmo, que respecta la religió dels maia i no s’hi fica, prepara uns margarites boníssims. A la coctelera, barregeu dues parts de tequila blanca, dues parts de llimona natural i dues més de Cointreau, i serveixi’s en un got amb sal a la vora. Segons ell, aquesta és la recepta original del margarita; com tots els bons bàrmans, fa els còctels originals, encara que cadascun els prepari a la seva manera.

—Però el meu margarita tu no el podràs fer a casa, perquè té un secret —afegeix a l’últim.

De sota la barra, en treu una ampolla gran de tequila blanca i ens l’ensenya. Al fons, hi ha cinc o sis escorpins que ell mateix hi ha ficat amb unes pinces.

—Me’ls porten els nens del poble. Els cacen amb pots de vidre.

Aclareix que no són animals gaire ràpids i que el perill per als nens és mínim. A més, els escorpins de per aquí no són com els de Durango, diu; aquells sí que són cabrons. Aquests, si et piquen, com a molt només se’t paralitza la llengua. I potser alguna altra cosa, qui sap.

—Quan entren dins la tequila i senten que moriran, ells mateixos es claven el fibló de la cua i s’inoculen el verí. Els escorpins es suïciden. Aquest verí dóna el gust especial del meu margarita.

Com que feia molta calor, hem tingut el ventilador engegat tota la nit, sense saber que a fora de l’habitació es congregava un vent que al final ha fet aixecar el dia. La platja estava deserta, el vent bufava des de l’horitzó, on hi ha els coralls. Era d’aquells vents que despentinen.

—I no heu anat a Celestún? —pregunta encara l’Alberto.

Hi hem anat aquest matí. Ahir vam tornar a Mérida des de l’estat de Quintana Roo. Celestún és una reserva natural en un entrant del mar a la punta nord-oest de la península. L’aigua és barreja de dolça i salada, hi creixen els manglars i s’hi aguanten uns troncs d’antics arbres convertits en escultures de sal d’ençà de l’última pujada del nivell del mar. Uns flamencs s’han tornat roses de tant menjar gambes.

A l’hora de tornar a l’embarcador, que és a la platja, s’ha tornat a alçar el vent; les onades s’han enfurit i avancen en diagonal cap a la línia de costa fent cresta d’escuma. Per avançar, el noi que porta la llanxa les ha de tallar en perpendicular per evitar que ens tombin l’embarcació, que és prou lleugera. Durant una bona estona, l’única direcció cap on podem anar és mar endintre, i anem deixant enrere la terra fins que, en un moment donat, el pilot s’adona d’una onada menys perillosa que obre un corredor en línia obliqua cap a la costa. Gira de sobte i l’enfila a tot drap, al ritme que avancen les ones. Haurem de desembarcar en un espigó.

Dues setmanes més tard, lluny, sentirem per la tele que un huracà s’acosta a Yucatán.

—De moment juga amb el segon equip, ja cobra un sou i li paguen els viatges. No és res comparat amb el que cobren els del primer equip. Aquells sí que... La setmana passada el van agafar de suplent del primer equip per anar a jugar a Acapulco. Si el passen a primera sí que cobrarà. Aquí s’està bé, però ell viu a Mèxic. Quan vam marxar ell ja es va quedar a viure allà. Tant de bo que el passin.

La pilota és al centre del camp, avança en diagonal cap a la banda dreta, continua recte uns metres, s’atura, recula, passa volant cap a l’altra banda, retrocedeix uns metres en diagonal, avança de dret cap a la porteria, s’atura.

Perdre

L’Hostal Zócalo, al centre de Mérida, està regentat per la senyora Altagracia, vella dama descendent d’una dinastia arrelada a la ciutat, benestant i tèrbola. La senyora Altagracia té els cabells blancs, és seca com un bacallà i mana sense aixecar-se de la cadira, fumant pausadament una cigarreta amb boquilla de plàstic. Les seves avantpassades devien fumar amb boquilla de carei, però és que la família ha anat perdent punts. Ella conserva la gran casa a la plaça principal de la ciutat, a tocar del palau dels Montejo, família del conqueridor de la zona i cacics històrics de Yucatán, però l’ha hagut de reconvertir en hostal. A cals Montejo, ara hi ha la seu principal d’un banc a la ciutat. L’autoritat de la senyora Altagracia és fora de tota discussió. Igual que a Barcelona, a Mérida hi habita un bon nombre d’escarabats vermells, però ni s’atreveixen a posar les potetes a l’Hostal Zócalo. La senyora Altagracia s’enfadaria molt, i quan s’emprenya té molt mala hòstia.

Els Montejo, per la seva banda, han deixat un rastre profund a la ciutat de Mérida. Gairebé tot porta el segell Montejo, igual com per tot Mèxic hi ha ciutats i pobles que duen els cognoms dels amos, com Tuxtla Gutiérrez, Jalapa Enríquez, Martínez Zamora… N’hi ha d’altres que han adoptat (per força) un sant, com San Juan Chamula i San Bartolo Coyotepec (“coyotepec”: turó dels coiots). Uns altres tenen noms de presidents destacats (deu haver-hi uns tres-mil pobles Benito Juárez) i també n’hi ha que donen testimoni d’episodis assoladors, com el municipi d’El Ahorcado.

—Aquest és el meu hostal i aquí les normes les poso jo—. La senyora Altagracia està renyant sense alçar la veu més del compte una hoste alemanya que s’ha estirat en un sofà i que ha gosat dir-li que estava cansada i que no passava res per estirar-se una estona. Alguna cosa es deu haver perdut, o no ha estat mai trobat, quan el sentiment de possessió és tan intens. I a Mèxic, d’això, en saben bastant. La companya té raó: construir paisatges és ben difícil.

Mérida és diferent de la resta de ciutats mexicanes. Tot Yucatán ho és. A diferència d’altres destinacions turístiques de primer ordre, a Yucatán es manté allò que fa que un lloc sigui viu i valgui la pena d’anar-hi. Molts dels habitants són maia que no s’avergonyeixen de ser-ho. Encara més: n’estan orgullosos i es permeten de ser amables amb els passavolants més enllà d’interessos comercials. En altres bandes, sobretot als pobles, la gent es mostra tímida o bé esquerpa. Ara: no ens arriscarem a visitar Cancún; després d’anar a veure les restes arqueològiques de Txitxén Itzà (valen una visita tot i trobar-se sepultades sota la massa de fotògrafs aficionats que hi entrem cada dia) hem tingut un recordatori més que suficient del que són els centres excessivament turistitzats.

—Txitxén Itzà és meu —assegurava un home gras per la tele, fa dies, just després que declaressin l’antiga capital maia Meravella del món. Argumentava que posseïa un títol de propietat de les terres, herència d’una herència d’una herència d’un que les havia robat.

Yucatán és un paisatge majoritàriament pla, cobert de vegetació, amb tot de poblets ben dissenyats, alguns dels quals s’han construït sobre bases maia. Per sota de tot el territori, hi ha corrents d’aigua subterranis que de tant en tant afloren en forma de profundíssimes basses, sovint a l’interior de coves. Els exploradors hi han trobat joies antigues i restes del passat.

L’Alberto, l’empleat més antic de l’Hostal Zócalo, ens indica els llocs que no ens podem perdre. És un home d’uns cinquanta anys, amic de la xerrera. Abans vivia a la conurbació de Mèxic, a prop de Cuautitlan. Ah, sí?, quina coincidència!

Però la conversa s’acaba ràpid:

—Ja has mirat com estan les papereres? —La senyora Altagracia no vol veure que un dels seus empleats es distregui un segon.

—Sí, senyora, les acabo de buidar.

—Porta’m un cafè, que me’n vull anar a dormir —ordena.

Si un dia a l’Hostal Zócalo passés el que va passar a la casa de menjars Abelardo, del Districte Federal, que tots els treballadors van plegar de cop i sense avisar, la senyora Altagracia segregaria tanta bilis que l’agror s’escamparia per tota la ciutat i tots els habitants haurien d’anar-se’n a viure a un altre lloc. Suposo que és per això que es queden.

Una de pirates

Anar a Ciudad del Carmen ha estat una decisió a l’atzar. Una escala entre Veracruz i Mérida de Yucatán. La sorpresa és que pràcticament no hi ha res a veure. Es troba a l’extrem d’una illeta allargassada que separa el Golf de Mèxic d’una badia. Tret d’alguna platja i aiguamolls plens de manglars escampats per l’illa, la ciutat dóna poc de si. Està dedicada gairebé totalment a la indústria petrolera de Pemex.

Abans, la ciutat i l’illa havien estat un reducte de pirates. De vegades, aquests atacaven vaixells farcits d’or o directament ports com Veracruz i Campeche. Els botins eren llaminers, els refugis de pirates abundaven a tot el Golf i al mar del Carib i les ciutats havien d’estar fortificades. Alguns d’aquells vells territoris de pirates actualment són països de la Commonwealth, com Belize. Isla del Carmen, en canvi, va passar a ser territori mexicà.

Valdrà la pena fer una parada a Campeche, on es conserven baluards, parts de muralla i un centre històric acolorit i alegre pel qual es reparteix, fragmentari, un únic museu de la pirateria i de la història del territori i del port. Sobretot després de la inquietant parada a Carmen. Fa un parell d’hores que passegem i ja he vist tres homes amb un ull de vidre que ens miren malament.

Extraterrestres

A l’autobús que ens porta de Veracruz a Ciudad del Carmen, encara dins el Golf de Mèxic, repasso les cartes que tinc a la mà i amb elles vaig dibuixant el paisatge. Tinc per davant un viatge d’onze hores. Poquíssima gent d’aquest país compta la distància entre dos punts en quilòmetres. Ho fan en hores, que és una cosa sempre molt més relativa però una informació molt més manejable, al capdavall. Fa uns dies, dinant i fent conversa amb l’electricista Don Aureliano, que havia vingut a instal·lar un interruptor nou a casa de l’Adelita, ell es meravellava que jo aproximés les distàncies en quilòmetres, i ho atribuïa a l’estudi.

—Vostè sí que en sap —deia, quan el meu tempteig en sistema mètric li semblava incomprensible. El que era, per a ell, era inútil. Per anar al seu poble natal, a Oaxaca, necessita gairebé un dia. Abans encara trigava més.

S’ha fet de nit, la companya dorm, l’autobús és ple d’obrers del petroli que van a treballar a Ciudad del Carmen i uns llums passen flotant a fora les finestres. Són pures conjectures: un poble, una estació de servei, un polígon industrial. El paisatge, cal inventar-se’l. Paisatge ve de país, i viatjant tens tot el país del món per inventar-te.

Les antigues cultures del que avui és Mèxic, quan una ciutat ja no donava més de si, l’abandonaven i en feien una de nova en un altre lloc. La terra no era el més important. Era només un mitjà per on fluïen les forces de l’univers. Contrasta el coneixement que tenien de les estrelles i el que tenien, en canvi, de geologia. La terra tremolava, s’obria i escopia metalls incandescents, feia créixer les plantes i alimentava els animals, i ells com si res, vinga mirar les estrelles.

L’Abel de Tultepec, l’endemà de la seva festa del poble, ens va convidar al seu refugi de cap de setmana. Anava ben vestit, amb les seves botes elegants comprades a Roma. El cotxe era gros, d’aquells que fan lluir, regal d’algú que li devia no sé què, un model nord-americà, amb canvi automàtic i velocímetre que comptava en milles per comptes de fer-ho en quilòmetres. Ens va portar a Huasca, a prop de Pachuca, on hi ha una torrentera que migparteix la terra i que és plena de columnes de basalt de forma hexagonal perfecta, a tocar les unes de les altres. I ningú no sap per què hi són ni l’antiguitat que tenen. Els uns diuen que és de l’erupció d’un volcà que es va refredar de seguida, fa milions d’anys, però allà no hi ha cap volcà i les pedres gairebé no han patit erosió. Un dels preguntats ens va arribar a dir que es van formar per un volcà d’aigua.

(Quan entràvem a la ciutat de Pachuca, vaig veure una escultura que recorda la tradició minera de la zona. “500 anys de mineria”, diu, amb caràcters gegants. Cinc segles, ni més ni menys. Després, a Pachuca, al segle XIX, hi van arribar anglesos i van construir un rellotge a la plaça principal, per allò de la puntualitat. Els anglesos també són un poble capriciós i visionari. Compten el temps i, a més, a Pachuca, van instaurar el futbol, que és com un joc de pilota còsmic.)

L’autobús continua traçant el perfil d’un territori ignot que cal imaginar-se. Cadascú es fa el seu país a base de pensaments. Barcelona, Girona, Figueres, La Jonquera, Portvendres, Veracruz, Mèxic D.F., carreteres, casetes de peatge, policies, petroli.

El pare de mon pare, que era camioner, portava sempre algun bitllet entre els papers del camió per pagar el policia que el parés. Era la manera de fer de llavors. Algun desgraciat que era parent d’un funcionari era el senyor parent d’un funcionari. Anys de cultura minsa, miserable.

A Mèxic, un senyal de trànsit posa el següent examen als conductors: “Demuestre su cultura concediendo cambio de luces”. I uns minuts més endavant, per als que han suspès la prova, hi ha la repesca: “No destruya las señales”.

Els antics, miraven els astres i feien càlculs. A la lluna hi ha la figura d’un conill.

A alguns indigenes que venen coses pels carrers els agrada seure a terra. En molts mercats, posen la mercaderia a terra, sobre estores si es tracta de menjar, i s’hi asseuen al costat. I molts van descalços o amb un calçat senzill.

Les gitanes estaven assegudes pel carrer, demanant. De vegades venien a casa. Algunes no portaven sabates. Quan algú era molt pobre, se li notava perquè no tenia sabates. Els grans ho deien: “pobre, no té ni sabates!”

Els conills són éssers llunàtics.

Fabricants de màscares

El vaixell Sinaia va arribar al port de Veracruz. Alguns dels exiliats que hi viatjaven a bord no tenien clar que anar a Mèxic fos una solució. Havien vist fotos d’indígenes descalços o amb sandàlies fetes amb cordills i tenien la vaga idea que era una terra pobra, indomesticada. De tota manera, no tenien intenció de quedar-s’hi gaire temps: si els aliats guanyaven la Guerra Mundial, tornarien cap a casa. Només era un refugi passatger, l’haver de triar entre una terra desconeguda o la fam que ja estaven patint i la possible mort. Van arribar a Veracruz un dimarts 13. Els van rebre amb música i so de platerets. Potser per sentiment de provisionalitat, alguns catalans es van establir a Veracruz mateix, en ciutats com Córdoba o en altres poblets petits de l’estat. Es va acabar la guerra, van guanyar els aliats i els primers a tornar van trigar vint anys. Els més ben integrats, s’hi van quedar per sempre. Veracruz ha estat sempre la porta d’entrada a Mèxic. Abans del viatgers del Sinaia, que són recordats amb peculiar alegria, hi havien arribat cubans, al final del XIX, que van portar el so caribeny que té la ciutat i l’accent de la parla. S’hi passegen faccions entre mulates i indígenes, cabells arrissats tipus africà, es canten cançons nostàlgiques portuàries i els caps de setmana es balla el danzón típic de la ciutat a la plaça principal. Havien vingut per aquí els francesos, també, quan van tenir la pensada d’envair Mèxic. I com que França no va repatriar els soldats que havia enviat, doncs també s’hi van quedar. Els conqueridors espanyols van fundar la primera ciutat en territori de l’actual Mèxic en aquest punt estratègic, que van batejar obcecadament, obedients, amb el nom de Ciudad de la Vera Cruz. També s’hi van quedar. Durant segles, per aquest port passava gran part del comerç entre Orient i Occident sense la intermediació dels àrabs: hi arribaven per terra les mercaderies de la Xina que desembarcaven al port d’Acapulco amb destinació a Europa, i hi passaven els productes europeus destinats al virregnat de la Nueva España. Entre aquests productes, no hi havia sandàlies. Abans de Veracruz, passem per Jalapa i Xico (pronunciat amb jota catestellana: Jico), un poblet que hi ha a la vora. És el dia de la seva festa major i ho celebren amb una cursa de bous pels carrers, que anomenen “xiqueñada”, una corrida anomenada “pamplonada”, un ball de màscares i petards. El ball de màscares és curiós: es barregen individus —masculins— amb vestits títipcs tutunaka i d’altres amb màscara de pallasso. I després, a la nit, fan un correfoc amb una mena de bous de fusta amb una estructura a sobre per portar la pirotècnia. Els porten persones que els fan giravoltar i fer voltes per la plaça a mesura que van llançant coets. M’és tan familiar que intentaré esbrinar-ne més coses. Ningú no en sap res. Són balls hermètics. Fan un efecte misteriós i, doncs, seductor, però al mateix temps decep veure que es torna un acte exclusiu, a base de no compartir el coneixement de la festa; qui no hi participa, no en sap pràcticament res. Un vell tutunaka borratxo, en un bar, diu que això ja ho feien ells. Que ell és tutunaka com son pare. Camisa blanca, saps? Huarachudo, es diu a si mateix (els “huaraches” són les sandàlies, i el terme “huarachudo” s’aplica despectivament als indígenes o als pobres que, si no és el mateix, aquí no es fa diferència). De tot el que diu, no arribo a desxifrar-ne la meitat. Que vagi a veure el fabricant de màscares que viu al final del poble, afegeix, abans d’abraçar-me. Sense gaire confiança, hi vaig. Quan arribo a l’última casa, pregunto si és allà on viu el fabricant de màscares. El nen que ha sortit a rebre’m em fa passar. Entro en un taller fosc ple de trossos de fusta i encenalls per terra, màscares a les parets i als armaris. Del sostre penja una guitarra feta amb la closca d’un armadillo. El mascarer deixa l’enformador i el tros de fusta que està treballant i m’allarga la mà, disposat a vendre alguna peça. És un home afable, que gasta bon humor. Els pallassos que ballen per les festes del poble són una derivació d’una altra màscara que cada vegada es fa servir menys. Me l’ensenya: no és un pallasso però s’hi pot assemblar. —Aquesta màscara es feia servir molt abans per la festa de moros i cristians, fins que fa cinquanta anys van venir uns italians que sabien fer màscares i van començar a fer pallassos. Moros i cristians? Bous? Petards? Valencians! Valencians tutunaka.

s'

“2 maletas”

Exactament al centre de la ciutat, a tocar del Zócalo, a darrere de la catedral que van construir els espanyols just al lloc on els mexica o asteques tenien el seu temple principal, hi ha el Centro Cultural de España en México. Una exposició recorda l’arribada de gairebé trenta mil persones a aquest país després del 1939, no pas per conquerir, aquesta vegada, sinó vençuts. L’exposició és gratuïta i diversos mexicans, joves i grans, la visiten.

En un sopar amb amics, en un moment de la nit, algú diu que els herois de Mèxic, els que veritablement formen la identitat i l’imaginari mexicans, en realitat, són tots perdedors. Que han lluitat amb tota l’ànima, que han arribat fins a un cert punt però que, a l’últim, han perdut. Com els mateixos asteques. “Fins i tot Zapata”, diu, “que al final el van pelar en una emboscada sense haver-ho aconseguit tot”. Almenys, la Revolució Mexicana va propiciar que alguns dels republicans que van haver de marxar d’Espanya, que no els volien ni a França ni gairebé enlloc, tractats com empestats, rojos, ateus, pitjors que el dimoni, trobessin un país d’acollida a Mèxic.

L’exposició tracta l’exili dels catalans, que va ser el més important en aquest país. Majoritàriament, l’exili dels intel·lectuals catalans; en un racó apareix notícia d’alguns desocupats que no van fer fortuna i que es van dissoldre en la seva nova societat de l’altra banda del món. La mostra és construïda amb idees i materials de Julià Guillamon, Francesc Abad i Joaquim Jordà (mort recentment) amb Laia Manresa. La paga la Sociedad Estatal para la Cultura Exterior, l’Institut Ramon Llull i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Se t’esberla el cor. Els testimonis són abundants i variats. Una gran foto porta si fa no fa aquest text: “Després de la fam, dels camps de concentració, de les privacions de la travessia, ara això…”, i a la imatge es veu una família menjant calent, amb gerres d’aigua, la taula parada. Fragments del diari de Lluís Ferran de Pol al camp de concentració francès de Sant Cebrià del Rosselló, on li va arribar l’oportunitat de marxar a Mèxic. Cartes i dibuixos de Joaquim Amat Piniella des del camp de Mauthausen. Una corbata de Pere Vives, mort en aquest mateix camp nazi per una injecció de gasolina al cor, que el seu amic Agustí Bartra va conservar tota la vida. Les llistes d’obrers, camperols, intel·lectuals i altres per embarcar al Sinaia rumb al port de Veracruz. La declaració de l’equipatge de Pere Calders en el moment d’embarcar-se: res a facturar; equipatge de mà, “2 maletas”.

Les explicacions són precises, amb dades aclaridores: el final de la guerra, els diversos passos pels Pirineus amb les llistes dels principals personatges, els llocs d’estada de cada un, els camps de concentració francesos, la vida als camps, la fugida a Amèrica, també amb els noms dels més importants a cada país i els anys en què hi van viure: a Mèxic, a Xile, a Colòmbia, a l’Argentina... En una part del documental fragmentat de Joaquim Jordà, se’l veu conversant amb Roger Bartra Murià, nascut ja a Mèxic el 1942. Són al Museu d’Antropologia i Roger Bartra parla de la seva especialitat: explica la dualitat dels pobles prehispànics centreamericans a partir d’una escultura d’una deessa asteca. A la deessa li han tallat el cap i dels rajos de sang en surten dues serps. La vida que crea la mort, la mort que crea la vida, etcètera. “Ens parles d’això perquè té alguna cosa a veure amb tu?”, li pregunta Jordà. “Amb la dualitat de la teva vida?” No. Bartra parla de la seva passió i diu que la cultura catalana i la mexicana, antropològicament, no tenen res a veure.

Bartra és un dels principals intel·lectuals mexicans del moment, un dels que millor ha sabut descriure la identitat del poble mexicà. És una afició comuna dels catalans: les identitats, fins i tot quan es tracta de la identitat dels altres.

Una escultura de Francesc Abad representa aquesta situació: una mena de cabina de ferro i vidre, com un cub amb dues entrades. A les parets, com si fossin vitrines, mirant cap enfora, llibres catalans publicats a l’exili, o de temes d’exili. A dins, cap lletra: només els mateixos llibres girats d’esquena.

Aquesta exposició es pot veure a Mèxic D.F., on diuen que es defineixen a partir dels seus herois derrotats.

El foc adormit

De nit, els gossos surten de cacera. Qui sap on van. Als carrers plana un silenci transparent, com si els pensaments de la gent poguessin travessar la ciutat de punta a punta, les avingudes, els locals nocturns on ballàvem fa tres o quatre hores, les cantinas on hi ha mascles que se senten homes de les cavernes i les cantonades per on tomba el buit, o bé l’esglai. El nostre gos també ha sortit, aquesta nit, s’ha escapat de casa i els seus passos se senten molt lluny. Està corrent amb la bandada.

El xiscle d’un tren de mercaderies remou el silenci, s’hi barreja, hi dóna consistència. El so dels cotxes que circulen a aquesta hora no se sap si és d’ara, si ja van passar per aquí la nit passada o si encara han de venir una nit d’aquestes. Mentrestant, pels racons en silenci creixen les herbes.

A primeríssima hora del matí, se senten els petards de la festa que comença a Tultepec, les darreres cases del Gran Mèxic. L’Abel i l’Adelaida són de Tultepec. Fa poc que la seva relació va sortir de la clandestinitat, van viatjar a Barcelona i ara ens conviden a la festa del seu barri. Però —hòstia!— és massa d’hora per estar tirant coets, la nit no s’ha esvaït del tot i aquells ja estan de marxa. Ni tan sols ha vingut a cridar la senyora Adelfina, com fa cada dia abans de les nou, ni molt menys han passat els del camió del gas, ni els venedors de tamales. La senyora Adelfina és una vella indígena de Cuautitlan que cada matí ve a veure si la senyora Adelita necessita alguna cosa, xafardeja tant com pot i intenta revendre tortillas seques per al gos.

Però el gos no és a casa, senyora, i la meva imaginació tampoc ha tornat encara. Embaltit, camino per les planes de Mèxic amb vambes. A les planes del centre del país hi ha la tira de volcans. Alguns dormen, com el pic d’Orizaba (o Citlaltépetl, el pic de l’estrella), que s’enfila més de cinc mil metres; d’altres, com el Xitle (o Xictli, que vol dir melic) són volcans extingits. Pujo al Nevado de Toluca, que no està nevat, i em fico a dins del cràter cec, a quatre mil dos-cents metres, on es guarda una aigua opaca. Els volcans sempre m’han m’han provocat una quieta excitació; ho vaig descobrir fa anys en un viatge al sud d’Itàlia amb el meu pare. Llàstima que amb la barqueta en què ens portaven no vam arribar mai a l’illa d’Stromboli.

A Mèxic hi ha molt de foc que dorm. El menjar pica. Les salses es preparen en morters de pedra volcànica. Les passions s’oculten a la part de darrere de la cara, es canten però no s’ensenyen, es destil·len en el mínim gest. Fa gairebé un segle, pagesos i obrers van entrar en erupció. Del magma incandescent que va saltar pels aires, en van sortir els primers drets socials reconeguts i un sistema de terres administrades per comunitats. El Parc Nacional del Nevado de Toluca és a l’interior d’una d’aquestes propietat comunals, administrada i cuidada per més de tres-centes persones del poble de Cacalomacan. Ara aquell foc dorm sota terra i les propietats comunals ja es poden tornar a vendre als terratinents. Emiliano Zapata es converteix en no-res a la seva tomba, només dels seus bigotis en surten canyes. Se senten trets, cavalls, crits. A Tultepec ja estan tirant petards. Al meu costat, es desvetlla un melic.

El gos s’espera fora la porta. Ve mig coix, cansat, només beu aigua. D’aquí a un dia s’haurà recuperat del tot i tornarà a sortir.

Arribem puntuals a casa de l’Abel i l’Adelaida. L’Abel coneix tothom. És advocat de l’ajuntament de Tultepec, militant del Partido Revolucionario Institucional i exmajordom de la festa del poble. Per això convida els principals de Tultepec i de Cuautitlan a un esmorzar dinar a casa seva. Ell paga. Tot és abundància: brous, carns elaborades, arròs, beguda, tequila... Els mariatxis contractats per a la festa del barri, els fa venir a tocar tres hores més, en privat, per als seus convidats. Amb els seus barrets enormes, semblen rovellons tocant la guitarra.

Sospitem que l’Abel és al principi d’una profitosa carrera política.

Aigua!

El amor está en las carnes desgarradas por la sed, / en la choza diminuta que lucha con la inundación.

Federico García Lorca.

Algunes tardes plou tant que sembla que la ciutat perd els seus límits. Plou fins que tot el que es mou es converteix en éssers d’aigua, els vianants que porten paraigües en tortugues, els autobusos en cocodrils salvatges moribunds i els cotxes en pedres que arrossega el corrent. Les diferències han estat desterrades dels carrers, no hi ha cap casa, ni cotxes de luxe, ni venedors de pistatxos als semàfors. Ni cel per als creients ni terra per a tots els terrícoles; només hi ha l’aigua infinita del principi del món. Els fars dels cotxes són ulls de peix, per les voreres passen crancs, serps i aixolots.

Tot això abans era un gran llac. La ciutat s’aguanta sobre una aigua sorda, però té forats al buc de ciment per on entra l’aigua quan es torna boja. Entra per baix i s’ensenyoreix dels carrers i de les cruïlles. I els crits de la gent d’abans de ploure s’uneixen amb un silenci panxagròs i amb el record de la música de músics ambulants a les parades de menjar sota improvisades veles de plàstic. Els trons tronen i els milions de gotes que punxen l’asfalt com agulles sonen com una orquestra de minúscules marimbes d’aigua.

La mitologia diu que hi ha éssers que no en saben res, de tot això: cadàvers d’or que sobrevolen lleugers la ciutat quan no hi ha tempesta, cossos cars que s’amaguen en barris a prova de bales i de somnis i on diuen que ni tan sols hi plou quan plou. Es ret culte a la mort i els éssers aquàtics que neden dins la pluja somien tenir els seus monuments funeraris on no han d’entrar mai un parell de sabates molles.

Aigua! Aigua! Aigua! Que s’esborrin els límits i les reixes d’acer inoxidable! Ens estimarem com bojos fins que l’habitació s’inundi, fins aconseguir que demà contiuï plovent contra les finestres.

Fenòmens naturals

Tornàvem en cotxe des de Jalapa, a Veracruz, quan vam sentir per la ràdio una notícia que ens va deixar impressionats: un despreniment de terres havia sepultat un autobús, possiblement a la mateixa carretera per on havíem passat pocs dies abans. L’accident havia estat al nord de l’estat de Puebla, entre Ciutat de Mèxic i el Golf, a l’Oceà Atlàntic. El governador de l’estat havia intentat espolsar-se responsabilitats de l’accident recorrent al substrat fatalista que hi ha a l’ànima del país. “Ves, són coses naturals i imprevisibles”, havia declarat. Però li va sortir el tret per la culata: en aquest cas, les opinions que recollia l’emissora eren contràries a la del governador en un vuitanta per cent. La gent venia a dir que amb un bon manteniment de les carreteres, certs accidents es poden prevenir.

Potser la gent hauria acceptat això del natural i imprevisible si el governador en qüestió no hagués caigut ja abans en el descrèdit. Fa uns mesos hi va haver un assumpte molt lleig: el mateix polític, per protegir un amic seu empresari a qui la premsa acusava de sostenir una xarxa de pederastes, va fer detenir il.legalment una periodista en un altre estat, sense tenir-hi, per tant, jurisdicció; la va retenir uns dies i es va fer pagar el favor amb dues ampolles de conyac. L’afer es va descobrir i encara salta d’una cort de justícia a una altra.

Durant una estona vam fer carretera en silenci.

Al cap de pocs quilòmetres, la ràdio ens espeta una altra notícia: una explosió en un gasoducte a l’estat de Guanajuato. Aquesta notícia, més endavant, havia d’inflar-se inesperadament: no una explosió sinó diverses simultàniament, i al cap d’un dia més explosions en uns altres gasoductes de Querétaro. Totes les mirades estan clavades en l’Ejército Popular Revolucionario, un grup guerriller que normalment actuava a petita escala a Oaxaca i a Guerrero, dos dels estats amb més presència indígena i dels més pobres de tot Mèxic. Però la cosa es complica: a Mèxic hi ha un sistema de monopoli estatal sobre el petroli i el gas i hi ha pressions per privatitzar-lo; també han sortit a col.lació els conflites recents de Oaxaca que, tot i no tenir res a veure amb l’EPR, van acabar igualment amb repressió i trets pels carrers a tort i a dret, hi ha veus que aprofiten per relacionar una cosa i l’altra, els comunicats no quadren i tot plegat s’emmerda i no s’acaba de saber què ha passat amb els collons de gasoductes. Fer-se una opinió, posicionar-se, es fa difícil, s’embolica la troca i al final resulta que són més importants, més clares, les dues notícies que sentim puntualment des del dia que vam aterrar: la participació de la “selección azteca” a la Copa Amèrica i la votació de la piràmide maia de Chichen Itzà com a Meravella del món.

Veníem de l’estat de Veracruz. A Veracruz, en aigües del Golf de Mèxic, hi ha petroli. I en pobles com Tecolutla, localitat del litoral, tenen turisme. Hi preparen un bon combinat de licor de canya de sucre amb raspadura i aigua de coco acabat de collir, però en general tot està com deixat, l’economia es veu minsa. Passem per carreteres plenes de forats, pràcticament sense senyalització, per trams urbans que de nit estan sense il.luminar. Només Jalapa, la capital (o Xalapa, segons si es vol escriure amb una versió ortogràfica més contemporània o menys), és una ciutat que sembla tenir uns bons recursos.

Entrem a Ciutat de Mèxic i ens para un policia que va en moto. No portem al dia l’holograma de la verificació ecològica i ens haurà de portar el cotxe al dipòsit, diu. Ens informa que per treure’l d’allà haurem de pagar entre quatre mil i cinc mil pesos, i ens dóna a entendre sense embuts que, pagant-li a ell una certa quantitat, pot fer els ulls grossos i donar-nos una contrasenya perquè no ens torni a parar cap altre policia, com per dir: “ja he donat”. És tot mentida: la multa, en realitat, no és tan cara, però hi perdem tres hores.

—No hi ha mai temps per fer les coses ben fetes, però sempre n’hi ha per repetir-les dues o tres vegades —se’n fotia un comentarista de ràdio.

Això ja ho he sentit a dir a Catalunya, també.

* * *

Abans d’arribar a la ciutat, quan anàvem per l’autopista, he vist que el volcà Popocatépetl treia una gran fumerada. Diu que ja fa anys que amenaça.

Una petita fuga de gas

El centre de Ciutat de Mèxic és gran en proporció a la seva perifèria. Quan ens hi acostem, l’aspecte unes vegades provisional, de ciutat a mig fer, i unes altres ruïnós, canvia gradualment. L’ordre va guanyant sobre l’arquitectura i la urbanització, i també guanya la desmesura d’un capitalisme sense pudor, d’edificis alts i llampants i grans anuncis publicitaris que tapen les artèries de la gran metròpoli. Si, molt abans d’arribar al centre, deixem el cinturó perifèric nord a l’altura de Ciudad Satélite, per exemple, i ens endinsem pels carrers d’aquest barri, ens trobarem grans superfícies comercials, zones exclusives i un trànsit de mil dimonis. (En el trànsit perpètuament bulliciós s’endevina el caràcter irreductible, agitat, dels habitants del D. F. i rodalies.)

Però avui no hem de passar per Satélite ni molt menys acabar de baixar, com fa una setmana, a sopar a La Condesa, un barri endreçat, tranquil, agradable. Aquesta vegada es tracta d’un dinar més al nord, a prop del carrer Azcapotzalco. Es tracta d’un dinar familiar a casa d’una senyora que es diu Abelina, al qual ens han pregat que assistíssim.

La zona no forma part del que s’entén per centre turístic ni econòmic de la ciutat, ni té cap connotació ni prestigi, però em diuen que Azcapotzalco és un carrer vellíssim i que el traçat d’aquesta via ja existia a la devorada Tenochtitlan. Hi ha un altre carrer de la ciutat asteca que encara existeix i que és molt més famós perquè arriba ben bé fins a la plaça del Zócalo: Tacuba. Sigui com sigui, ens trobem en un barri on a les cases no se’ls veuen els ossos. Dóna gust passejar-hi mentre busquem una pastisseria per comprar postres, i si volguéssim anar més lluny, tenim el metro a quatre passes. Al nostre Cuautitlan, com en moltes altres parts del Gran Mèxic, l’únic mitjà de transport públic són uns petits autobusos privats o furgonetes que fan trajectes complicadíssims i nerviosos. Depenent de la destinació i de la sort, el viatge amb aquest mitjà es pot allargar fins a un parell d’hores.

Havent dinat, com cada dia, plou i l’ambient refresca. Decidim mandrejar tota la tarda i quedar-nos a dormir a l’apartament buit que la senyora Abelina té just a darrere de casa seva. I ens el fem nostre per un dia.

És mundialment conegut el caràcter fatalista dels mexicans. Això és relativament cert: quan a un mexicà no li agrada el seu fat, s’hi rebel.la; aquesta rebel.lia és un altre tret que ha fet famosos els mexicans arreu del món. El que sorprèn els no mexicans, veient com es viu en aquesta ciutat, és què accepten amb naturalitat com un destí inevitable i què no. Un cas més: quan al matí següent, a l’apartament de la senyora Abelina, anem innocentment a preguntar-li com posar en marxa l’escalfador d’aigua per a la dutxa, la seva resposta em posa els pèls de punta:

—Ah, s’engega per aquí. Té una petita fuga de gas, però no passa res.

Encara que secretament valoro si no estic massa suggestionat pels estàndars europeus, decideixo enfrontar-m’hi. No tinc por que exploti precisament ara: és que sospito que si no l’obligo, la senyora Abelina no farà reparar mai la seva fuguita, com li diu ella. Efectivament, surt un fil de gas per una juntura del tub a un pam del pilot encès de l’escalfador.

—Senyora, això s’ha de reparar immediatament —faig, molt seriós.

—No ha passat mai res… —diu, amb to lacònic.

—De moment—. I li engego el sermó—: Les coses no passen fins que passen. Quan una instal.lació de gas explota, per què es pensa que explota?

—Ah, qui sap —respon ella, allargassant desmenjadament la A.

Carta diferida de l’arribada a Mèxic

Potser, la gràcia de viatjar, més que anar als llocs, és tornar-hi.

L’avió baixa lentament sobre Ciutat de Mèxic i encara no han tallat el fil musical que escoltem pels auriculars. Després d’haver tastat tots els canals al llarg del viatge buscant la textura més confortable, hem anat a parar a la clàssica —per anar per sobre els núvols, jo ara recomanaria el jazz amb saxos i clarinets, però és una sensació que s’ha de posar a prova—. La veu del locutor ens informa que estem volant amb una Simfonia núm. 3 de Schubert; sorprenentment tenyeix amb un color perfecte el paisatge que es veu per la finestreta.

Sorprenentment perquè el traçat urbà de Ciutat de Mèxic, superat el centre històric, com passa amb totes les ciutats mexicanes, és arbitrari i desordenat, tot el contrari de la simfonia que estem escoltant. Però la música banya el batibull de cases grises i així s’endevina que tota aquella deformitat respira.

Durant una bona estona sobrevolem l’extensió dels barris perifèrics de la ciutat, que s’escampen fins on arriba la vista. És com un larvari excavat des de dins de terra cap enfora, formant una superfície grumollosa a base de petites cases de planta baixa o, com a molt, d’un pis, totes quadrades. Són cubs, capses; algunes tenen la façana pintada d’un color viu, blau, taronja, groc o verd, però la majoria s’han quedat de color de ciment. Com que a més a més totes tenen si fa no fa les mateixes dimensions, el conjunt es veu com una uniformitat gruixuda, rasposa. De tant en tant, una avinguda amb arbres secciona l’amuntegament de veïnats i municipis de la conurbació de Mèxic.

L’aterratge és a més de dos mil dos-cents metres sobre el nivell del mar, que és l’altitud a què es troba la plana on creix la ciutat. Per sortir de l’aeroport, ja sense el bàlsam de Schubert, seguim una de les avingudes que vèiem des de dalt. Va carregada de grans furgonetes i de camions enormes que treuen quilos i quilos de fum negre a cada accelerada. Em diuen que som a la Calzada de Vallejo, que anem a buscar el cinturó perifèric nord per arribar finalment al nostre Cuautitlan, a l’extrem de la ciutat. En el meu viatge anterior, no havia passat cap vegada per Vallejo, però no es diferencia en res d’altres carrers. Les cases, mal acabades; en cap hi ha intervingut ni un arquitecte aficionat, a totes els surten de sobre el sostre pla els ferros de l’armadura del formigó per si de cas un dia ampliem la casa, totes tenen racons desaprofitats.

I així, de semàfor en semafor, van passant davant el vidre del cotxe imatges d’hores mortes i ressuscitades de quan era un nen que posa uns ulls com fars de cotxe. Temps cadàvers que en relitat mai no he vist tan junts com els veig passar ara mateix: entre casa i casa, solars plens d’herbassa, de runa, de neumàtics vells, de carrosseries de cotxe, de peces de ferro rovellades, de no-res. Un taller de rodes, o de tubs d’escapament, o de radiadors de cotxe, un post de menjars casolans, una acadèmia de repàs, un dentista. Les parets, totes tacades de pol.lució, d’oli de motor, de plom de gasolina, tenen anuncis pintats. I per si fos poc, per l’ampla vorera passa un senyor vestit amb plomes vermelles i grogues al cap i una espècie de mitja túnica verda portant un ceptre emplomat, com si hagués sortit a passejar d’entre les pàgines d’un còmic vell. És un dels que ballen a les places del centre de la ciutat perquè no es perdi la memòria i guanyar algunes monedes.

Carta diferida des de Nova York

Manhatta eren els indis que vivien en aquesta illa al costat del riu Hudson.

Hudson era un capità d’un vaixell anglès que va descobrir per als anglesos el riu que avui porta el seu nom però que els Manhatta coneixien perfectament. El capità Hudson, després de navegar pel seu riu, el van matar els seus propis mariners en un motí a bord.

Uns holandesos van comprar als Manhatta tota l’illa a canvi d’uns béns que ascendien a l’equivalent actual d’uns vint-i-quatre dòlars. És a dir, que van comprar l’illa a canvi d’uns esclops de fusta per al cap de la tribu, quatre bulbs de tulipa i mig formatge de bola comprat al duty free de l’aeroport d’Amsterdam abans de sortir.

Encara uns anys més tard, aquells holandesos que havien fundat la ciutat de Nova Amsterdam però que estaven envoltats pels anglesos, van decidir que els convenia més deixar de pagar les taxes al rei de les Terres Baixes i pertànyer al comte de York. Així s’instituïa un dels esports nacionals dels Estats Units: intentar evadir impostos. Una conversa en un restaurant a l’hora de sopar entre el nostre amfitrió mexicà, el Luis, i un amic seu català que no me’n recordo com se deia ens va ensenyar fins a quin punt està arrelada aquesta tradició. El català hi tenia més experiència.

Quan arribes a Manhattan venint de l’aeroport JFK, de la banda de Brooklyn, si arribes de nit, just abans de ficar-te al túnel que passa per sota de l’East River, passes per un parell de ponts des d’on es veu tota l’illa il.luminada. Llàstima que la manera de conduir del xofer coreà no et permeti apreciar de gust tot l’espectacle, però tot i així déu n’hi do. Després, acabes descobrint que els conductors d’autobusos van així, condueixen de pressa, a sotragades, canviant de carril tot de sobte, o amb un cafè a la mà, com la portorriquenya que ens portarà, dia i mig després, a l’aeroport de Newark, ja a l’estat de New Jersey (que en català seria del Jersei Nou). Els taxistes paquistanesos, africans i grecs encara són pitjors.

Caminar per Manhattan és com passejar entre catedrals. Almenys a les dues úniques zones on es poden construir gratacels, que són el centre i el sud; el terreny en altres parts de l’illa no ho aguantaria. O com si els grans arbres dels Manhatta haguessin passat pel procés de destil.lació goticocubista art déco —apa, fot-li!— i s’haguessin convertit en blocs rectilinis de pedra, ferro i vidre. Tot són línies rectes que fan angles i que condueixen la llum del sol i hi oposen ombres negríssimes violentament. La llum, a Nova York, és esmolada.

A terra, a partir de mitjanit, s’obren unes trapes i del subsòl, per unes escales brutes, en surten cuiners xinesos i mexicans a treure grans bosses d’escombraries. A les voreres s’hi acumulen muntanyes de brossa. De bon matí, no ha quedat net del tot, sobretot si camines en direcció contrària als edificis més turístics (Empire State Building, Chrysler Building, Gran Central Station), buscant un forn de pa que no trobes fins a la Segona Avinguda, on les deixalles corren fetes miques.

I si anem a dinar a Central Park, què més sabrem de la terra dels Manhatta?