Una petita fuga de gas

El centre de Ciutat de Mèxic és gran en proporció a la seva perifèria. Quan ens hi acostem, l’aspecte unes vegades provisional, de ciutat a mig fer, i unes altres ruïnós, canvia gradualment. L’ordre va guanyant sobre l’arquitectura i la urbanització, i també guanya la desmesura d’un capitalisme sense pudor, d’edificis alts i llampants i grans anuncis publicitaris que tapen les artèries de la gran metròpoli. Si, molt abans d’arribar al centre, deixem el cinturó perifèric nord a l’altura de Ciudad Satélite, per exemple, i ens endinsem pels carrers d’aquest barri, ens trobarem grans superfícies comercials, zones exclusives i un trànsit de mil dimonis. (En el trànsit perpètuament bulliciós s’endevina el caràcter irreductible, agitat, dels habitants del D. F. i rodalies.)

Però avui no hem de passar per Satélite ni molt menys acabar de baixar, com fa una setmana, a sopar a La Condesa, un barri endreçat, tranquil, agradable. Aquesta vegada es tracta d’un dinar més al nord, a prop del carrer Azcapotzalco. Es tracta d’un dinar familiar a casa d’una senyora que es diu Abelina, al qual ens han pregat que assistíssim.

La zona no forma part del que s’entén per centre turístic ni econòmic de la ciutat, ni té cap connotació ni prestigi, però em diuen que Azcapotzalco és un carrer vellíssim i que el traçat d’aquesta via ja existia a la devorada Tenochtitlan. Hi ha un altre carrer de la ciutat asteca que encara existeix i que és molt més famós perquè arriba ben bé fins a la plaça del Zócalo: Tacuba. Sigui com sigui, ens trobem en un barri on a les cases no se’ls veuen els ossos. Dóna gust passejar-hi mentre busquem una pastisseria per comprar postres, i si volguéssim anar més lluny, tenim el metro a quatre passes. Al nostre Cuautitlan, com en moltes altres parts del Gran Mèxic, l’únic mitjà de transport públic són uns petits autobusos privats o furgonetes que fan trajectes complicadíssims i nerviosos. Depenent de la destinació i de la sort, el viatge amb aquest mitjà es pot allargar fins a un parell d’hores.

Havent dinat, com cada dia, plou i l’ambient refresca. Decidim mandrejar tota la tarda i quedar-nos a dormir a l’apartament buit que la senyora Abelina té just a darrere de casa seva. I ens el fem nostre per un dia.

És mundialment conegut el caràcter fatalista dels mexicans. Això és relativament cert: quan a un mexicà no li agrada el seu fat, s’hi rebel.la; aquesta rebel.lia és un altre tret que ha fet famosos els mexicans arreu del món. El que sorprèn els no mexicans, veient com es viu en aquesta ciutat, és què accepten amb naturalitat com un destí inevitable i què no. Un cas més: quan al matí següent, a l’apartament de la senyora Abelina, anem innocentment a preguntar-li com posar en marxa l’escalfador d’aigua per a la dutxa, la seva resposta em posa els pèls de punta:

—Ah, s’engega per aquí. Té una petita fuga de gas, però no passa res.

Encara que secretament valoro si no estic massa suggestionat pels estàndars europeus, decideixo enfrontar-m’hi. No tinc por que exploti precisament ara: és que sospito que si no l’obligo, la senyora Abelina no farà reparar mai la seva fuguita, com li diu ella. Efectivament, surt un fil de gas per una juntura del tub a un pam del pilot encès de l’escalfador.

—Senyora, això s’ha de reparar immediatament —faig, molt seriós.

—No ha passat mai res… —diu, amb to lacònic.

—De moment—. I li engego el sermó—: Les coses no passen fins que passen. Quan una instal.lació de gas explota, per què es pensa que explota?

—Ah, qui sap —respon ella, allargassant desmenjadament la A.