Aigua!

El amor está en las carnes desgarradas por la sed, / en la choza diminuta que lucha con la inundación.

Federico García Lorca.

Algunes tardes plou tant que sembla que la ciutat perd els seus límits. Plou fins que tot el que es mou es converteix en éssers d’aigua, els vianants que porten paraigües en tortugues, els autobusos en cocodrils salvatges moribunds i els cotxes en pedres que arrossega el corrent. Les diferències han estat desterrades dels carrers, no hi ha cap casa, ni cotxes de luxe, ni venedors de pistatxos als semàfors. Ni cel per als creients ni terra per a tots els terrícoles; només hi ha l’aigua infinita del principi del món. Els fars dels cotxes són ulls de peix, per les voreres passen crancs, serps i aixolots.

Tot això abans era un gran llac. La ciutat s’aguanta sobre una aigua sorda, però té forats al buc de ciment per on entra l’aigua quan es torna boja. Entra per baix i s’ensenyoreix dels carrers i de les cruïlles. I els crits de la gent d’abans de ploure s’uneixen amb un silenci panxagròs i amb el record de la música de músics ambulants a les parades de menjar sota improvisades veles de plàstic. Els trons tronen i els milions de gotes que punxen l’asfalt com agulles sonen com una orquestra de minúscules marimbes d’aigua.

La mitologia diu que hi ha éssers que no en saben res, de tot això: cadàvers d’or que sobrevolen lleugers la ciutat quan no hi ha tempesta, cossos cars que s’amaguen en barris a prova de bales i de somnis i on diuen que ni tan sols hi plou quan plou. Es ret culte a la mort i els éssers aquàtics que neden dins la pluja somien tenir els seus monuments funeraris on no han d’entrar mai un parell de sabates molles.

Aigua! Aigua! Aigua! Que s’esborrin els límits i les reixes d’acer inoxidable! Ens estimarem com bojos fins que l’habitació s’inundi, fins aconseguir que demà contiuï plovent contra les finestres.