El foc adormit

De nit, els gossos surten de cacera. Qui sap on van. Als carrers plana un silenci transparent, com si els pensaments de la gent poguessin travessar la ciutat de punta a punta, les avingudes, els locals nocturns on ballàvem fa tres o quatre hores, les cantinas on hi ha mascles que se senten homes de les cavernes i les cantonades per on tomba el buit, o bé l’esglai. El nostre gos també ha sortit, aquesta nit, s’ha escapat de casa i els seus passos se senten molt lluny. Està corrent amb la bandada.

El xiscle d’un tren de mercaderies remou el silenci, s’hi barreja, hi dóna consistència. El so dels cotxes que circulen a aquesta hora no se sap si és d’ara, si ja van passar per aquí la nit passada o si encara han de venir una nit d’aquestes. Mentrestant, pels racons en silenci creixen les herbes.

A primeríssima hora del matí, se senten els petards de la festa que comença a Tultepec, les darreres cases del Gran Mèxic. L’Abel i l’Adelaida són de Tultepec. Fa poc que la seva relació va sortir de la clandestinitat, van viatjar a Barcelona i ara ens conviden a la festa del seu barri. Però —hòstia!— és massa d’hora per estar tirant coets, la nit no s’ha esvaït del tot i aquells ja estan de marxa. Ni tan sols ha vingut a cridar la senyora Adelfina, com fa cada dia abans de les nou, ni molt menys han passat els del camió del gas, ni els venedors de tamales. La senyora Adelfina és una vella indígena de Cuautitlan que cada matí ve a veure si la senyora Adelita necessita alguna cosa, xafardeja tant com pot i intenta revendre tortillas seques per al gos.

Però el gos no és a casa, senyora, i la meva imaginació tampoc ha tornat encara. Embaltit, camino per les planes de Mèxic amb vambes. A les planes del centre del país hi ha la tira de volcans. Alguns dormen, com el pic d’Orizaba (o Citlaltépetl, el pic de l’estrella), que s’enfila més de cinc mil metres; d’altres, com el Xitle (o Xictli, que vol dir melic) són volcans extingits. Pujo al Nevado de Toluca, que no està nevat, i em fico a dins del cràter cec, a quatre mil dos-cents metres, on es guarda una aigua opaca. Els volcans sempre m’han m’han provocat una quieta excitació; ho vaig descobrir fa anys en un viatge al sud d’Itàlia amb el meu pare. Llàstima que amb la barqueta en què ens portaven no vam arribar mai a l’illa d’Stromboli.

A Mèxic hi ha molt de foc que dorm. El menjar pica. Les salses es preparen en morters de pedra volcànica. Les passions s’oculten a la part de darrere de la cara, es canten però no s’ensenyen, es destil·len en el mínim gest. Fa gairebé un segle, pagesos i obrers van entrar en erupció. Del magma incandescent que va saltar pels aires, en van sortir els primers drets socials reconeguts i un sistema de terres administrades per comunitats. El Parc Nacional del Nevado de Toluca és a l’interior d’una d’aquestes propietat comunals, administrada i cuidada per més de tres-centes persones del poble de Cacalomacan. Ara aquell foc dorm sota terra i les propietats comunals ja es poden tornar a vendre als terratinents. Emiliano Zapata es converteix en no-res a la seva tomba, només dels seus bigotis en surten canyes. Se senten trets, cavalls, crits. A Tultepec ja estan tirant petards. Al meu costat, es desvetlla un melic.

El gos s’espera fora la porta. Ve mig coix, cansat, només beu aigua. D’aquí a un dia s’haurà recuperat del tot i tornarà a sortir.

Arribem puntuals a casa de l’Abel i l’Adelaida. L’Abel coneix tothom. És advocat de l’ajuntament de Tultepec, militant del Partido Revolucionario Institucional i exmajordom de la festa del poble. Per això convida els principals de Tultepec i de Cuautitlan a un esmorzar dinar a casa seva. Ell paga. Tot és abundància: brous, carns elaborades, arròs, beguda, tequila... Els mariatxis contractats per a la festa del barri, els fa venir a tocar tres hores més, en privat, per als seus convidats. Amb els seus barrets enormes, semblen rovellons tocant la guitarra.

Sospitem que l’Abel és al principi d’una profitosa carrera política.