L’avió baixa lentament sobre Ciutat de Mèxic i encara no han tallat el fil musical que escoltem pels auriculars. Després d’haver tastat tots els canals al llarg del viatge buscant la textura més confortable, hem anat a parar a la clàssica —per anar per sobre els núvols, jo ara recomanaria el jazz amb saxos i clarinets, però és una sensació que s’ha de posar a prova—. La veu del locutor ens informa que estem volant amb una Simfonia núm. 3 de Schubert; sorprenentment tenyeix amb un color perfecte el paisatge que es veu per la finestreta.
Sorprenentment perquè el traçat urbà de Ciutat de Mèxic, superat el centre històric, com passa amb totes les ciutats mexicanes, és arbitrari i desordenat, tot el contrari de la simfonia que estem escoltant. Però la música banya el batibull de cases grises i així s’endevina que tota aquella deformitat respira.
Durant una bona estona sobrevolem l’extensió dels barris perifèrics de la ciutat, que s’escampen fins on arriba la vista. És com un larvari excavat des de dins de terra cap enfora, formant una superfície grumollosa a base de petites cases de planta baixa o, com a molt, d’un pis, totes quadrades. Són cubs, capses; algunes tenen la façana pintada d’un color viu, blau, taronja, groc o verd, però la majoria s’han quedat de color de ciment. Com que a més a més totes tenen si fa no fa les mateixes dimensions, el conjunt es veu com una uniformitat gruixuda, rasposa. De tant en tant, una avinguda amb arbres secciona l’amuntegament de veïnats i municipis de la conurbació de Mèxic.
L’aterratge és a més de dos mil dos-cents metres sobre el nivell del mar, que és l’altitud a què es troba la plana on creix la ciutat. Per sortir de l’aeroport, ja sense el bàlsam de Schubert, seguim una de les avingudes que vèiem des de dalt. Va carregada de grans furgonetes i de camions enormes que treuen quilos i quilos de fum negre a cada accelerada. Em diuen que som a la Calzada de Vallejo, que anem a buscar el cinturó perifèric nord per arribar finalment al nostre Cuautitlan, a l’extrem de la ciutat. En el meu viatge anterior, no havia passat cap vegada per Vallejo, però no es diferencia en res d’altres carrers. Les cases, mal acabades; en cap hi ha intervingut ni un arquitecte aficionat, a totes els surten de sobre el sostre pla els ferros de l’armadura del formigó per si de cas un dia ampliem la casa, totes tenen racons desaprofitats.
I així, de semàfor en semafor, van passant davant el vidre del cotxe imatges d’hores mortes i ressuscitades de quan era un nen que posa uns ulls com fars de cotxe. Temps cadàvers que en relitat mai no he vist tan junts com els veig passar ara mateix: entre casa i casa, solars plens d’herbassa, de runa, de neumàtics vells, de carrosseries de cotxe, de peces de ferro rovellades, de no-res. Un taller de rodes, o de tubs d’escapament, o de radiadors de cotxe, un post de menjars casolans, una acadèmia de repàs, un dentista. Les parets, totes tacades de pol.lució, d’oli de motor, de plom de gasolina, tenen anuncis pintats. I per si fos poc, per l’ampla vorera passa un senyor vestit amb plomes vermelles i grogues al cap i una espècie de mitja túnica verda portant un ceptre emplomat, com si hagués sortit a passejar d’entre les pàgines d’un còmic vell. És un dels que ballen a les places del centre de la ciutat perquè no es perdi la memòria i guanyar algunes monedes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada