Potser la gent hauria acceptat això del natural i imprevisible si el governador en qüestió no hagués caigut ja abans en el descrèdit. Fa uns mesos hi va haver un assumpte molt lleig: el mateix polític, per protegir un amic seu empresari a qui la premsa acusava de sostenir una xarxa de pederastes, va fer detenir il.legalment una periodista en un altre estat, sense tenir-hi, per tant, jurisdicció; la va retenir uns dies i es va fer pagar el favor amb dues ampolles de conyac. L’afer es va descobrir i encara salta d’una cort de justícia a una altra.
Durant una estona vam fer carretera en silenci.
Al cap de pocs quilòmetres, la ràdio ens espeta una altra notícia: una explosió en un gasoducte a l’estat de Guanajuato. Aquesta notícia, més endavant, havia d’inflar-se inesperadament: no una explosió sinó diverses simultàniament, i al cap d’un dia més explosions en uns altres gasoductes de Querétaro. Totes les mirades estan clavades en l’Ejército Popular Revolucionario, un grup guerriller que normalment actuava a petita escala a Oaxaca i a Guerrero, dos dels estats amb més presència indígena i dels més pobres de tot Mèxic. Però la cosa es complica: a Mèxic hi ha un sistema de monopoli estatal sobre el petroli i el gas i hi ha pressions per privatitzar-lo; també han sortit a col.lació els conflites recents de Oaxaca que, tot i no tenir res a veure amb l’EPR, van acabar igualment amb repressió i trets pels carrers a tort i a dret, hi ha veus que aprofiten per relacionar una cosa i l’altra, els comunicats no quadren i tot plegat s’emmerda i no s’acaba de saber què ha passat amb els collons de gasoductes. Fer-se una opinió, posicionar-se, es fa difícil, s’embolica la troca i al final resulta que són més importants, més clares, les dues notícies que sentim puntualment des del dia que vam aterrar: la participació de la “selección azteca” a la Copa Amèrica i la votació de la piràmide maia de Chichen Itzà com a Meravella del món.
Veníem de l’estat de Veracruz. A Veracruz, en aigües del Golf de Mèxic, hi ha petroli. I en pobles com Tecolutla, localitat del litoral, tenen turisme. Hi preparen un bon combinat de licor de canya de sucre amb raspadura i aigua de coco acabat de collir, però en general tot està com deixat, l’economia es veu minsa. Passem per carreteres plenes de forats, pràcticament sense senyalització, per trams urbans que de nit estan sense il.luminar. Només Jalapa, la capital (o Xalapa, segons si es vol escriure amb una versió ortogràfica més contemporània o menys), és una ciutat que sembla tenir uns bons recursos.
Entrem a Ciutat de Mèxic i ens para un policia que va en moto. No portem al dia l’holograma de la verificació ecològica i ens haurà de portar el cotxe al dipòsit, diu. Ens informa que per treure’l d’allà haurem de pagar entre quatre mil i cinc mil pesos, i ens dóna a entendre sense embuts que, pagant-li a ell una certa quantitat, pot fer els ulls grossos i donar-nos una contrasenya perquè no ens torni a parar cap altre policia, com per dir: “ja he donat”. És tot mentida: la multa, en realitat, no és tan cara, però hi perdem tres hores.
—No hi ha mai temps per fer les coses ben fetes, però sempre n’hi ha per repetir-les dues o tres vegades —se’n fotia un comentarista de ràdio.
Això ja ho he sentit a dir a Catalunya, també.
* * *
Abans d’arribar a la ciutat, quan anàvem per l’autopista, he vist que el volcà Popocatépetl treia una gran fumerada. Diu que ja fa anys que amenaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada