“2 maletas”

Exactament al centre de la ciutat, a tocar del Zócalo, a darrere de la catedral que van construir els espanyols just al lloc on els mexica o asteques tenien el seu temple principal, hi ha el Centro Cultural de España en México. Una exposició recorda l’arribada de gairebé trenta mil persones a aquest país després del 1939, no pas per conquerir, aquesta vegada, sinó vençuts. L’exposició és gratuïta i diversos mexicans, joves i grans, la visiten.

En un sopar amb amics, en un moment de la nit, algú diu que els herois de Mèxic, els que veritablement formen la identitat i l’imaginari mexicans, en realitat, són tots perdedors. Que han lluitat amb tota l’ànima, que han arribat fins a un cert punt però que, a l’últim, han perdut. Com els mateixos asteques. “Fins i tot Zapata”, diu, “que al final el van pelar en una emboscada sense haver-ho aconseguit tot”. Almenys, la Revolució Mexicana va propiciar que alguns dels republicans que van haver de marxar d’Espanya, que no els volien ni a França ni gairebé enlloc, tractats com empestats, rojos, ateus, pitjors que el dimoni, trobessin un país d’acollida a Mèxic.

L’exposició tracta l’exili dels catalans, que va ser el més important en aquest país. Majoritàriament, l’exili dels intel·lectuals catalans; en un racó apareix notícia d’alguns desocupats que no van fer fortuna i que es van dissoldre en la seva nova societat de l’altra banda del món. La mostra és construïda amb idees i materials de Julià Guillamon, Francesc Abad i Joaquim Jordà (mort recentment) amb Laia Manresa. La paga la Sociedad Estatal para la Cultura Exterior, l’Institut Ramon Llull i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Se t’esberla el cor. Els testimonis són abundants i variats. Una gran foto porta si fa no fa aquest text: “Després de la fam, dels camps de concentració, de les privacions de la travessia, ara això…”, i a la imatge es veu una família menjant calent, amb gerres d’aigua, la taula parada. Fragments del diari de Lluís Ferran de Pol al camp de concentració francès de Sant Cebrià del Rosselló, on li va arribar l’oportunitat de marxar a Mèxic. Cartes i dibuixos de Joaquim Amat Piniella des del camp de Mauthausen. Una corbata de Pere Vives, mort en aquest mateix camp nazi per una injecció de gasolina al cor, que el seu amic Agustí Bartra va conservar tota la vida. Les llistes d’obrers, camperols, intel·lectuals i altres per embarcar al Sinaia rumb al port de Veracruz. La declaració de l’equipatge de Pere Calders en el moment d’embarcar-se: res a facturar; equipatge de mà, “2 maletas”.

Les explicacions són precises, amb dades aclaridores: el final de la guerra, els diversos passos pels Pirineus amb les llistes dels principals personatges, els llocs d’estada de cada un, els camps de concentració francesos, la vida als camps, la fugida a Amèrica, també amb els noms dels més importants a cada país i els anys en què hi van viure: a Mèxic, a Xile, a Colòmbia, a l’Argentina... En una part del documental fragmentat de Joaquim Jordà, se’l veu conversant amb Roger Bartra Murià, nascut ja a Mèxic el 1942. Són al Museu d’Antropologia i Roger Bartra parla de la seva especialitat: explica la dualitat dels pobles prehispànics centreamericans a partir d’una escultura d’una deessa asteca. A la deessa li han tallat el cap i dels rajos de sang en surten dues serps. La vida que crea la mort, la mort que crea la vida, etcètera. “Ens parles d’això perquè té alguna cosa a veure amb tu?”, li pregunta Jordà. “Amb la dualitat de la teva vida?” No. Bartra parla de la seva passió i diu que la cultura catalana i la mexicana, antropològicament, no tenen res a veure.

Bartra és un dels principals intel·lectuals mexicans del moment, un dels que millor ha sabut descriure la identitat del poble mexicà. És una afició comuna dels catalans: les identitats, fins i tot quan es tracta de la identitat dels altres.

Una escultura de Francesc Abad representa aquesta situació: una mena de cabina de ferro i vidre, com un cub amb dues entrades. A les parets, com si fossin vitrines, mirant cap enfora, llibres catalans publicats a l’exili, o de temes d’exili. A dins, cap lletra: només els mateixos llibres girats d’esquena.

Aquesta exposició es pot veure a Mèxic D.F., on diuen que es defineixen a partir dels seus herois derrotats.