Fabricants de màscares

El vaixell Sinaia va arribar al port de Veracruz. Alguns dels exiliats que hi viatjaven a bord no tenien clar que anar a Mèxic fos una solució. Havien vist fotos d’indígenes descalços o amb sandàlies fetes amb cordills i tenien la vaga idea que era una terra pobra, indomesticada. De tota manera, no tenien intenció de quedar-s’hi gaire temps: si els aliats guanyaven la Guerra Mundial, tornarien cap a casa. Només era un refugi passatger, l’haver de triar entre una terra desconeguda o la fam que ja estaven patint i la possible mort. Van arribar a Veracruz un dimarts 13. Els van rebre amb música i so de platerets. Potser per sentiment de provisionalitat, alguns catalans es van establir a Veracruz mateix, en ciutats com Córdoba o en altres poblets petits de l’estat. Es va acabar la guerra, van guanyar els aliats i els primers a tornar van trigar vint anys. Els més ben integrats, s’hi van quedar per sempre. Veracruz ha estat sempre la porta d’entrada a Mèxic. Abans del viatgers del Sinaia, que són recordats amb peculiar alegria, hi havien arribat cubans, al final del XIX, que van portar el so caribeny que té la ciutat i l’accent de la parla. S’hi passegen faccions entre mulates i indígenes, cabells arrissats tipus africà, es canten cançons nostàlgiques portuàries i els caps de setmana es balla el danzón típic de la ciutat a la plaça principal. Havien vingut per aquí els francesos, també, quan van tenir la pensada d’envair Mèxic. I com que França no va repatriar els soldats que havia enviat, doncs també s’hi van quedar. Els conqueridors espanyols van fundar la primera ciutat en territori de l’actual Mèxic en aquest punt estratègic, que van batejar obcecadament, obedients, amb el nom de Ciudad de la Vera Cruz. També s’hi van quedar. Durant segles, per aquest port passava gran part del comerç entre Orient i Occident sense la intermediació dels àrabs: hi arribaven per terra les mercaderies de la Xina que desembarcaven al port d’Acapulco amb destinació a Europa, i hi passaven els productes europeus destinats al virregnat de la Nueva España. Entre aquests productes, no hi havia sandàlies. Abans de Veracruz, passem per Jalapa i Xico (pronunciat amb jota catestellana: Jico), un poblet que hi ha a la vora. És el dia de la seva festa major i ho celebren amb una cursa de bous pels carrers, que anomenen “xiqueñada”, una corrida anomenada “pamplonada”, un ball de màscares i petards. El ball de màscares és curiós: es barregen individus —masculins— amb vestits títipcs tutunaka i d’altres amb màscara de pallasso. I després, a la nit, fan un correfoc amb una mena de bous de fusta amb una estructura a sobre per portar la pirotècnia. Els porten persones que els fan giravoltar i fer voltes per la plaça a mesura que van llançant coets. M’és tan familiar que intentaré esbrinar-ne més coses. Ningú no en sap res. Són balls hermètics. Fan un efecte misteriós i, doncs, seductor, però al mateix temps decep veure que es torna un acte exclusiu, a base de no compartir el coneixement de la festa; qui no hi participa, no en sap pràcticament res. Un vell tutunaka borratxo, en un bar, diu que això ja ho feien ells. Que ell és tutunaka com son pare. Camisa blanca, saps? Huarachudo, es diu a si mateix (els “huaraches” són les sandàlies, i el terme “huarachudo” s’aplica despectivament als indígenes o als pobres que, si no és el mateix, aquí no es fa diferència). De tot el que diu, no arribo a desxifrar-ne la meitat. Que vagi a veure el fabricant de màscares que viu al final del poble, afegeix, abans d’abraçar-me. Sense gaire confiança, hi vaig. Quan arribo a l’última casa, pregunto si és allà on viu el fabricant de màscares. El nen que ha sortit a rebre’m em fa passar. Entro en un taller fosc ple de trossos de fusta i encenalls per terra, màscares a les parets i als armaris. Del sostre penja una guitarra feta amb la closca d’un armadillo. El mascarer deixa l’enformador i el tros de fusta que està treballant i m’allarga la mà, disposat a vendre alguna peça. És un home afable, que gasta bon humor. Els pallassos que ballen per les festes del poble són una derivació d’una altra màscara que cada vegada es fa servir menys. Me l’ensenya: no és un pallasso però s’hi pot assemblar. —Aquesta màscara es feia servir molt abans per la festa de moros i cristians, fins que fa cinquanta anys van venir uns italians que sabien fer màscares i van començar a fer pallassos. Moros i cristians? Bous? Petards? Valencians! Valencians tutunaka.

s'