Extraterrestres

A l’autobús que ens porta de Veracruz a Ciudad del Carmen, encara dins el Golf de Mèxic, repasso les cartes que tinc a la mà i amb elles vaig dibuixant el paisatge. Tinc per davant un viatge d’onze hores. Poquíssima gent d’aquest país compta la distància entre dos punts en quilòmetres. Ho fan en hores, que és una cosa sempre molt més relativa però una informació molt més manejable, al capdavall. Fa uns dies, dinant i fent conversa amb l’electricista Don Aureliano, que havia vingut a instal·lar un interruptor nou a casa de l’Adelita, ell es meravellava que jo aproximés les distàncies en quilòmetres, i ho atribuïa a l’estudi.

—Vostè sí que en sap —deia, quan el meu tempteig en sistema mètric li semblava incomprensible. El que era, per a ell, era inútil. Per anar al seu poble natal, a Oaxaca, necessita gairebé un dia. Abans encara trigava més.

S’ha fet de nit, la companya dorm, l’autobús és ple d’obrers del petroli que van a treballar a Ciudad del Carmen i uns llums passen flotant a fora les finestres. Són pures conjectures: un poble, una estació de servei, un polígon industrial. El paisatge, cal inventar-se’l. Paisatge ve de país, i viatjant tens tot el país del món per inventar-te.

Les antigues cultures del que avui és Mèxic, quan una ciutat ja no donava més de si, l’abandonaven i en feien una de nova en un altre lloc. La terra no era el més important. Era només un mitjà per on fluïen les forces de l’univers. Contrasta el coneixement que tenien de les estrelles i el que tenien, en canvi, de geologia. La terra tremolava, s’obria i escopia metalls incandescents, feia créixer les plantes i alimentava els animals, i ells com si res, vinga mirar les estrelles.

L’Abel de Tultepec, l’endemà de la seva festa del poble, ens va convidar al seu refugi de cap de setmana. Anava ben vestit, amb les seves botes elegants comprades a Roma. El cotxe era gros, d’aquells que fan lluir, regal d’algú que li devia no sé què, un model nord-americà, amb canvi automàtic i velocímetre que comptava en milles per comptes de fer-ho en quilòmetres. Ens va portar a Huasca, a prop de Pachuca, on hi ha una torrentera que migparteix la terra i que és plena de columnes de basalt de forma hexagonal perfecta, a tocar les unes de les altres. I ningú no sap per què hi són ni l’antiguitat que tenen. Els uns diuen que és de l’erupció d’un volcà que es va refredar de seguida, fa milions d’anys, però allà no hi ha cap volcà i les pedres gairebé no han patit erosió. Un dels preguntats ens va arribar a dir que es van formar per un volcà d’aigua.

(Quan entràvem a la ciutat de Pachuca, vaig veure una escultura que recorda la tradició minera de la zona. “500 anys de mineria”, diu, amb caràcters gegants. Cinc segles, ni més ni menys. Després, a Pachuca, al segle XIX, hi van arribar anglesos i van construir un rellotge a la plaça principal, per allò de la puntualitat. Els anglesos també són un poble capriciós i visionari. Compten el temps i, a més, a Pachuca, van instaurar el futbol, que és com un joc de pilota còsmic.)

L’autobús continua traçant el perfil d’un territori ignot que cal imaginar-se. Cadascú es fa el seu país a base de pensaments. Barcelona, Girona, Figueres, La Jonquera, Portvendres, Veracruz, Mèxic D.F., carreteres, casetes de peatge, policies, petroli.

El pare de mon pare, que era camioner, portava sempre algun bitllet entre els papers del camió per pagar el policia que el parés. Era la manera de fer de llavors. Algun desgraciat que era parent d’un funcionari era el senyor parent d’un funcionari. Anys de cultura minsa, miserable.

A Mèxic, un senyal de trànsit posa el següent examen als conductors: “Demuestre su cultura concediendo cambio de luces”. I uns minuts més endavant, per als que han suspès la prova, hi ha la repesca: “No destruya las señales”.

Els antics, miraven els astres i feien càlculs. A la lluna hi ha la figura d’un conill.

A alguns indigenes que venen coses pels carrers els agrada seure a terra. En molts mercats, posen la mercaderia a terra, sobre estores si es tracta de menjar, i s’hi asseuen al costat. I molts van descalços o amb un calçat senzill.

Les gitanes estaven assegudes pel carrer, demanant. De vegades venien a casa. Algunes no portaven sabates. Quan algú era molt pobre, se li notava perquè no tenia sabates. Els grans ho deien: “pobre, no té ni sabates!”

Els conills són éssers llunàtics.