Vent

L’Alberto Álamo, el treballador més veterà de l’Hostal Zócalo, té un fill que és futbolista. Parla d’ell amb una lluïssor als ulls acollonant; juga al segon equip de l’América. Aprofitem que la senyora Altagracia és a dormir; tot i que diuen que dorm amb els ulls oberts, l’aire de la sala està encalmat i podem xerrar una estona. Parlem baixet.

El senyor Alberto va deixar Ciutat de Mèxic perquè, després de vint anys de viure-hi, ja no es volia passar cada dia dues hores d’anar i dues més de tornar per recórrer els quinze quilòmetres escassos que separen Tultitlan, on tenia la casa, de Naucalpan, on treballava. Com molta altra gent, pràcticament vivia dins el cotxe a l’anell perifèric nord, però somiava un paradís com Yucatán. Un vent favorable el va portar fins a Mérida, encara que anés a parar a ca l’Altagracia. Cada dia hi continua havent cua al perifèric nord, des de les set, quarts de vuit del matí, fins a les deu de la nit prenyades.

La conversa no segueix un fil; demana que li relatem els llocs que hem visitat: ciutats en ruïnes i cenotes, que són ulls transparentíssims d’aigüa que puja del fons de la terra. I més lluny, platges blanques a tocar d’on els maia celebren una processó en què treuen un sant que ningú no sap com és perquè el porten tapat i fan rituals dels seus al temple de l’antic port de Tulum. Això ens va dir un bàrman de per allà, que es diu Anselmo. L’Anselmo, que respecta la religió dels maia i no s’hi fica, prepara uns margarites boníssims. A la coctelera, barregeu dues parts de tequila blanca, dues parts de llimona natural i dues més de Cointreau, i serveixi’s en un got amb sal a la vora. Segons ell, aquesta és la recepta original del margarita; com tots els bons bàrmans, fa els còctels originals, encara que cadascun els prepari a la seva manera.

—Però el meu margarita tu no el podràs fer a casa, perquè té un secret —afegeix a l’últim.

De sota la barra, en treu una ampolla gran de tequila blanca i ens l’ensenya. Al fons, hi ha cinc o sis escorpins que ell mateix hi ha ficat amb unes pinces.

—Me’ls porten els nens del poble. Els cacen amb pots de vidre.

Aclareix que no són animals gaire ràpids i que el perill per als nens és mínim. A més, els escorpins de per aquí no són com els de Durango, diu; aquells sí que són cabrons. Aquests, si et piquen, com a molt només se’t paralitza la llengua. I potser alguna altra cosa, qui sap.

—Quan entren dins la tequila i senten que moriran, ells mateixos es claven el fibló de la cua i s’inoculen el verí. Els escorpins es suïciden. Aquest verí dóna el gust especial del meu margarita.

Com que feia molta calor, hem tingut el ventilador engegat tota la nit, sense saber que a fora de l’habitació es congregava un vent que al final ha fet aixecar el dia. La platja estava deserta, el vent bufava des de l’horitzó, on hi ha els coralls. Era d’aquells vents que despentinen.

—I no heu anat a Celestún? —pregunta encara l’Alberto.

Hi hem anat aquest matí. Ahir vam tornar a Mérida des de l’estat de Quintana Roo. Celestún és una reserva natural en un entrant del mar a la punta nord-oest de la península. L’aigua és barreja de dolça i salada, hi creixen els manglars i s’hi aguanten uns troncs d’antics arbres convertits en escultures de sal d’ençà de l’última pujada del nivell del mar. Uns flamencs s’han tornat roses de tant menjar gambes.

A l’hora de tornar a l’embarcador, que és a la platja, s’ha tornat a alçar el vent; les onades s’han enfurit i avancen en diagonal cap a la línia de costa fent cresta d’escuma. Per avançar, el noi que porta la llanxa les ha de tallar en perpendicular per evitar que ens tombin l’embarcació, que és prou lleugera. Durant una bona estona, l’única direcció cap on podem anar és mar endintre, i anem deixant enrere la terra fins que, en un moment donat, el pilot s’adona d’una onada menys perillosa que obre un corredor en línia obliqua cap a la costa. Gira de sobte i l’enfila a tot drap, al ritme que avancen les ones. Haurem de desembarcar en un espigó.

Dues setmanes més tard, lluny, sentirem per la tele que un huracà s’acosta a Yucatán.

—De moment juga amb el segon equip, ja cobra un sou i li paguen els viatges. No és res comparat amb el que cobren els del primer equip. Aquells sí que... La setmana passada el van agafar de suplent del primer equip per anar a jugar a Acapulco. Si el passen a primera sí que cobrarà. Aquí s’està bé, però ell viu a Mèxic. Quan vam marxar ell ja es va quedar a viure allà. Tant de bo que el passin.

La pilota és al centre del camp, avança en diagonal cap a la banda dreta, continua recte uns metres, s’atura, recula, passa volant cap a l’altra banda, retrocedeix uns metres en diagonal, avança de dret cap a la porteria, s’atura.