Perdre

L’Hostal Zócalo, al centre de Mérida, està regentat per la senyora Altagracia, vella dama descendent d’una dinastia arrelada a la ciutat, benestant i tèrbola. La senyora Altagracia té els cabells blancs, és seca com un bacallà i mana sense aixecar-se de la cadira, fumant pausadament una cigarreta amb boquilla de plàstic. Les seves avantpassades devien fumar amb boquilla de carei, però és que la família ha anat perdent punts. Ella conserva la gran casa a la plaça principal de la ciutat, a tocar del palau dels Montejo, família del conqueridor de la zona i cacics històrics de Yucatán, però l’ha hagut de reconvertir en hostal. A cals Montejo, ara hi ha la seu principal d’un banc a la ciutat. L’autoritat de la senyora Altagracia és fora de tota discussió. Igual que a Barcelona, a Mérida hi habita un bon nombre d’escarabats vermells, però ni s’atreveixen a posar les potetes a l’Hostal Zócalo. La senyora Altagracia s’enfadaria molt, i quan s’emprenya té molt mala hòstia.

Els Montejo, per la seva banda, han deixat un rastre profund a la ciutat de Mérida. Gairebé tot porta el segell Montejo, igual com per tot Mèxic hi ha ciutats i pobles que duen els cognoms dels amos, com Tuxtla Gutiérrez, Jalapa Enríquez, Martínez Zamora… N’hi ha d’altres que han adoptat (per força) un sant, com San Juan Chamula i San Bartolo Coyotepec (“coyotepec”: turó dels coiots). Uns altres tenen noms de presidents destacats (deu haver-hi uns tres-mil pobles Benito Juárez) i també n’hi ha que donen testimoni d’episodis assoladors, com el municipi d’El Ahorcado.

—Aquest és el meu hostal i aquí les normes les poso jo—. La senyora Altagracia està renyant sense alçar la veu més del compte una hoste alemanya que s’ha estirat en un sofà i que ha gosat dir-li que estava cansada i que no passava res per estirar-se una estona. Alguna cosa es deu haver perdut, o no ha estat mai trobat, quan el sentiment de possessió és tan intens. I a Mèxic, d’això, en saben bastant. La companya té raó: construir paisatges és ben difícil.

Mérida és diferent de la resta de ciutats mexicanes. Tot Yucatán ho és. A diferència d’altres destinacions turístiques de primer ordre, a Yucatán es manté allò que fa que un lloc sigui viu i valgui la pena d’anar-hi. Molts dels habitants són maia que no s’avergonyeixen de ser-ho. Encara més: n’estan orgullosos i es permeten de ser amables amb els passavolants més enllà d’interessos comercials. En altres bandes, sobretot als pobles, la gent es mostra tímida o bé esquerpa. Ara: no ens arriscarem a visitar Cancún; després d’anar a veure les restes arqueològiques de Txitxén Itzà (valen una visita tot i trobar-se sepultades sota la massa de fotògrafs aficionats que hi entrem cada dia) hem tingut un recordatori més que suficient del que són els centres excessivament turistitzats.

—Txitxén Itzà és meu —assegurava un home gras per la tele, fa dies, just després que declaressin l’antiga capital maia Meravella del món. Argumentava que posseïa un títol de propietat de les terres, herència d’una herència d’una herència d’un que les havia robat.

Yucatán és un paisatge majoritàriament pla, cobert de vegetació, amb tot de poblets ben dissenyats, alguns dels quals s’han construït sobre bases maia. Per sota de tot el territori, hi ha corrents d’aigua subterranis que de tant en tant afloren en forma de profundíssimes basses, sovint a l’interior de coves. Els exploradors hi han trobat joies antigues i restes del passat.

L’Alberto, l’empleat més antic de l’Hostal Zócalo, ens indica els llocs que no ens podem perdre. És un home d’uns cinquanta anys, amic de la xerrera. Abans vivia a la conurbació de Mèxic, a prop de Cuautitlan. Ah, sí?, quina coincidència!

Però la conversa s’acaba ràpid:

—Ja has mirat com estan les papereres? —La senyora Altagracia no vol veure que un dels seus empleats es distregui un segon.

—Sí, senyora, les acabo de buidar.

—Porta’m un cafè, que me’n vull anar a dormir —ordena.

Si un dia a l’Hostal Zócalo passés el que va passar a la casa de menjars Abelardo, del Districte Federal, que tots els treballadors van plegar de cop i sense avisar, la senyora Altagracia segregaria tanta bilis que l’agror s’escamparia per tota la ciutat i tots els habitants haurien d’anar-se’n a viure a un altre lloc. Suposo que és per això que es queden.