Una de pirates

Anar a Ciudad del Carmen ha estat una decisió a l’atzar. Una escala entre Veracruz i Mérida de Yucatán. La sorpresa és que pràcticament no hi ha res a veure. Es troba a l’extrem d’una illeta allargassada que separa el Golf de Mèxic d’una badia. Tret d’alguna platja i aiguamolls plens de manglars escampats per l’illa, la ciutat dóna poc de si. Està dedicada gairebé totalment a la indústria petrolera de Pemex.

Abans, la ciutat i l’illa havien estat un reducte de pirates. De vegades, aquests atacaven vaixells farcits d’or o directament ports com Veracruz i Campeche. Els botins eren llaminers, els refugis de pirates abundaven a tot el Golf i al mar del Carib i les ciutats havien d’estar fortificades. Alguns d’aquells vells territoris de pirates actualment són països de la Commonwealth, com Belize. Isla del Carmen, en canvi, va passar a ser territori mexicà.

Valdrà la pena fer una parada a Campeche, on es conserven baluards, parts de muralla i un centre històric acolorit i alegre pel qual es reparteix, fragmentari, un únic museu de la pirateria i de la història del territori i del port. Sobretot després de la inquietant parada a Carmen. Fa un parell d’hores que passegem i ja he vist tres homes amb un ull de vidre que ens miren malament.

Extraterrestres

A l’autobús que ens porta de Veracruz a Ciudad del Carmen, encara dins el Golf de Mèxic, repasso les cartes que tinc a la mà i amb elles vaig dibuixant el paisatge. Tinc per davant un viatge d’onze hores. Poquíssima gent d’aquest país compta la distància entre dos punts en quilòmetres. Ho fan en hores, que és una cosa sempre molt més relativa però una informació molt més manejable, al capdavall. Fa uns dies, dinant i fent conversa amb l’electricista Don Aureliano, que havia vingut a instal·lar un interruptor nou a casa de l’Adelita, ell es meravellava que jo aproximés les distàncies en quilòmetres, i ho atribuïa a l’estudi.

—Vostè sí que en sap —deia, quan el meu tempteig en sistema mètric li semblava incomprensible. El que era, per a ell, era inútil. Per anar al seu poble natal, a Oaxaca, necessita gairebé un dia. Abans encara trigava més.

S’ha fet de nit, la companya dorm, l’autobús és ple d’obrers del petroli que van a treballar a Ciudad del Carmen i uns llums passen flotant a fora les finestres. Són pures conjectures: un poble, una estació de servei, un polígon industrial. El paisatge, cal inventar-se’l. Paisatge ve de país, i viatjant tens tot el país del món per inventar-te.

Les antigues cultures del que avui és Mèxic, quan una ciutat ja no donava més de si, l’abandonaven i en feien una de nova en un altre lloc. La terra no era el més important. Era només un mitjà per on fluïen les forces de l’univers. Contrasta el coneixement que tenien de les estrelles i el que tenien, en canvi, de geologia. La terra tremolava, s’obria i escopia metalls incandescents, feia créixer les plantes i alimentava els animals, i ells com si res, vinga mirar les estrelles.

L’Abel de Tultepec, l’endemà de la seva festa del poble, ens va convidar al seu refugi de cap de setmana. Anava ben vestit, amb les seves botes elegants comprades a Roma. El cotxe era gros, d’aquells que fan lluir, regal d’algú que li devia no sé què, un model nord-americà, amb canvi automàtic i velocímetre que comptava en milles per comptes de fer-ho en quilòmetres. Ens va portar a Huasca, a prop de Pachuca, on hi ha una torrentera que migparteix la terra i que és plena de columnes de basalt de forma hexagonal perfecta, a tocar les unes de les altres. I ningú no sap per què hi són ni l’antiguitat que tenen. Els uns diuen que és de l’erupció d’un volcà que es va refredar de seguida, fa milions d’anys, però allà no hi ha cap volcà i les pedres gairebé no han patit erosió. Un dels preguntats ens va arribar a dir que es van formar per un volcà d’aigua.

(Quan entràvem a la ciutat de Pachuca, vaig veure una escultura que recorda la tradició minera de la zona. “500 anys de mineria”, diu, amb caràcters gegants. Cinc segles, ni més ni menys. Després, a Pachuca, al segle XIX, hi van arribar anglesos i van construir un rellotge a la plaça principal, per allò de la puntualitat. Els anglesos també són un poble capriciós i visionari. Compten el temps i, a més, a Pachuca, van instaurar el futbol, que és com un joc de pilota còsmic.)

L’autobús continua traçant el perfil d’un territori ignot que cal imaginar-se. Cadascú es fa el seu país a base de pensaments. Barcelona, Girona, Figueres, La Jonquera, Portvendres, Veracruz, Mèxic D.F., carreteres, casetes de peatge, policies, petroli.

El pare de mon pare, que era camioner, portava sempre algun bitllet entre els papers del camió per pagar el policia que el parés. Era la manera de fer de llavors. Algun desgraciat que era parent d’un funcionari era el senyor parent d’un funcionari. Anys de cultura minsa, miserable.

A Mèxic, un senyal de trànsit posa el següent examen als conductors: “Demuestre su cultura concediendo cambio de luces”. I uns minuts més endavant, per als que han suspès la prova, hi ha la repesca: “No destruya las señales”.

Els antics, miraven els astres i feien càlculs. A la lluna hi ha la figura d’un conill.

A alguns indigenes que venen coses pels carrers els agrada seure a terra. En molts mercats, posen la mercaderia a terra, sobre estores si es tracta de menjar, i s’hi asseuen al costat. I molts van descalços o amb un calçat senzill.

Les gitanes estaven assegudes pel carrer, demanant. De vegades venien a casa. Algunes no portaven sabates. Quan algú era molt pobre, se li notava perquè no tenia sabates. Els grans ho deien: “pobre, no té ni sabates!”

Els conills són éssers llunàtics.

Fabricants de màscares

El vaixell Sinaia va arribar al port de Veracruz. Alguns dels exiliats que hi viatjaven a bord no tenien clar que anar a Mèxic fos una solució. Havien vist fotos d’indígenes descalços o amb sandàlies fetes amb cordills i tenien la vaga idea que era una terra pobra, indomesticada. De tota manera, no tenien intenció de quedar-s’hi gaire temps: si els aliats guanyaven la Guerra Mundial, tornarien cap a casa. Només era un refugi passatger, l’haver de triar entre una terra desconeguda o la fam que ja estaven patint i la possible mort. Van arribar a Veracruz un dimarts 13. Els van rebre amb música i so de platerets. Potser per sentiment de provisionalitat, alguns catalans es van establir a Veracruz mateix, en ciutats com Córdoba o en altres poblets petits de l’estat. Es va acabar la guerra, van guanyar els aliats i els primers a tornar van trigar vint anys. Els més ben integrats, s’hi van quedar per sempre. Veracruz ha estat sempre la porta d’entrada a Mèxic. Abans del viatgers del Sinaia, que són recordats amb peculiar alegria, hi havien arribat cubans, al final del XIX, que van portar el so caribeny que té la ciutat i l’accent de la parla. S’hi passegen faccions entre mulates i indígenes, cabells arrissats tipus africà, es canten cançons nostàlgiques portuàries i els caps de setmana es balla el danzón típic de la ciutat a la plaça principal. Havien vingut per aquí els francesos, també, quan van tenir la pensada d’envair Mèxic. I com que França no va repatriar els soldats que havia enviat, doncs també s’hi van quedar. Els conqueridors espanyols van fundar la primera ciutat en territori de l’actual Mèxic en aquest punt estratègic, que van batejar obcecadament, obedients, amb el nom de Ciudad de la Vera Cruz. També s’hi van quedar. Durant segles, per aquest port passava gran part del comerç entre Orient i Occident sense la intermediació dels àrabs: hi arribaven per terra les mercaderies de la Xina que desembarcaven al port d’Acapulco amb destinació a Europa, i hi passaven els productes europeus destinats al virregnat de la Nueva España. Entre aquests productes, no hi havia sandàlies. Abans de Veracruz, passem per Jalapa i Xico (pronunciat amb jota catestellana: Jico), un poblet que hi ha a la vora. És el dia de la seva festa major i ho celebren amb una cursa de bous pels carrers, que anomenen “xiqueñada”, una corrida anomenada “pamplonada”, un ball de màscares i petards. El ball de màscares és curiós: es barregen individus —masculins— amb vestits títipcs tutunaka i d’altres amb màscara de pallasso. I després, a la nit, fan un correfoc amb una mena de bous de fusta amb una estructura a sobre per portar la pirotècnia. Els porten persones que els fan giravoltar i fer voltes per la plaça a mesura que van llançant coets. M’és tan familiar que intentaré esbrinar-ne més coses. Ningú no en sap res. Són balls hermètics. Fan un efecte misteriós i, doncs, seductor, però al mateix temps decep veure que es torna un acte exclusiu, a base de no compartir el coneixement de la festa; qui no hi participa, no en sap pràcticament res. Un vell tutunaka borratxo, en un bar, diu que això ja ho feien ells. Que ell és tutunaka com son pare. Camisa blanca, saps? Huarachudo, es diu a si mateix (els “huaraches” són les sandàlies, i el terme “huarachudo” s’aplica despectivament als indígenes o als pobres que, si no és el mateix, aquí no es fa diferència). De tot el que diu, no arribo a desxifrar-ne la meitat. Que vagi a veure el fabricant de màscares que viu al final del poble, afegeix, abans d’abraçar-me. Sense gaire confiança, hi vaig. Quan arribo a l’última casa, pregunto si és allà on viu el fabricant de màscares. El nen que ha sortit a rebre’m em fa passar. Entro en un taller fosc ple de trossos de fusta i encenalls per terra, màscares a les parets i als armaris. Del sostre penja una guitarra feta amb la closca d’un armadillo. El mascarer deixa l’enformador i el tros de fusta que està treballant i m’allarga la mà, disposat a vendre alguna peça. És un home afable, que gasta bon humor. Els pallassos que ballen per les festes del poble són una derivació d’una altra màscara que cada vegada es fa servir menys. Me l’ensenya: no és un pallasso però s’hi pot assemblar. —Aquesta màscara es feia servir molt abans per la festa de moros i cristians, fins que fa cinquanta anys van venir uns italians que sabien fer màscares i van començar a fer pallassos. Moros i cristians? Bous? Petards? Valencians! Valencians tutunaka.

s'

“2 maletas”

Exactament al centre de la ciutat, a tocar del Zócalo, a darrere de la catedral que van construir els espanyols just al lloc on els mexica o asteques tenien el seu temple principal, hi ha el Centro Cultural de España en México. Una exposició recorda l’arribada de gairebé trenta mil persones a aquest país després del 1939, no pas per conquerir, aquesta vegada, sinó vençuts. L’exposició és gratuïta i diversos mexicans, joves i grans, la visiten.

En un sopar amb amics, en un moment de la nit, algú diu que els herois de Mèxic, els que veritablement formen la identitat i l’imaginari mexicans, en realitat, són tots perdedors. Que han lluitat amb tota l’ànima, que han arribat fins a un cert punt però que, a l’últim, han perdut. Com els mateixos asteques. “Fins i tot Zapata”, diu, “que al final el van pelar en una emboscada sense haver-ho aconseguit tot”. Almenys, la Revolució Mexicana va propiciar que alguns dels republicans que van haver de marxar d’Espanya, que no els volien ni a França ni gairebé enlloc, tractats com empestats, rojos, ateus, pitjors que el dimoni, trobessin un país d’acollida a Mèxic.

L’exposició tracta l’exili dels catalans, que va ser el més important en aquest país. Majoritàriament, l’exili dels intel·lectuals catalans; en un racó apareix notícia d’alguns desocupats que no van fer fortuna i que es van dissoldre en la seva nova societat de l’altra banda del món. La mostra és construïda amb idees i materials de Julià Guillamon, Francesc Abad i Joaquim Jordà (mort recentment) amb Laia Manresa. La paga la Sociedad Estatal para la Cultura Exterior, l’Institut Ramon Llull i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Se t’esberla el cor. Els testimonis són abundants i variats. Una gran foto porta si fa no fa aquest text: “Després de la fam, dels camps de concentració, de les privacions de la travessia, ara això…”, i a la imatge es veu una família menjant calent, amb gerres d’aigua, la taula parada. Fragments del diari de Lluís Ferran de Pol al camp de concentració francès de Sant Cebrià del Rosselló, on li va arribar l’oportunitat de marxar a Mèxic. Cartes i dibuixos de Joaquim Amat Piniella des del camp de Mauthausen. Una corbata de Pere Vives, mort en aquest mateix camp nazi per una injecció de gasolina al cor, que el seu amic Agustí Bartra va conservar tota la vida. Les llistes d’obrers, camperols, intel·lectuals i altres per embarcar al Sinaia rumb al port de Veracruz. La declaració de l’equipatge de Pere Calders en el moment d’embarcar-se: res a facturar; equipatge de mà, “2 maletas”.

Les explicacions són precises, amb dades aclaridores: el final de la guerra, els diversos passos pels Pirineus amb les llistes dels principals personatges, els llocs d’estada de cada un, els camps de concentració francesos, la vida als camps, la fugida a Amèrica, també amb els noms dels més importants a cada país i els anys en què hi van viure: a Mèxic, a Xile, a Colòmbia, a l’Argentina... En una part del documental fragmentat de Joaquim Jordà, se’l veu conversant amb Roger Bartra Murià, nascut ja a Mèxic el 1942. Són al Museu d’Antropologia i Roger Bartra parla de la seva especialitat: explica la dualitat dels pobles prehispànics centreamericans a partir d’una escultura d’una deessa asteca. A la deessa li han tallat el cap i dels rajos de sang en surten dues serps. La vida que crea la mort, la mort que crea la vida, etcètera. “Ens parles d’això perquè té alguna cosa a veure amb tu?”, li pregunta Jordà. “Amb la dualitat de la teva vida?” No. Bartra parla de la seva passió i diu que la cultura catalana i la mexicana, antropològicament, no tenen res a veure.

Bartra és un dels principals intel·lectuals mexicans del moment, un dels que millor ha sabut descriure la identitat del poble mexicà. És una afició comuna dels catalans: les identitats, fins i tot quan es tracta de la identitat dels altres.

Una escultura de Francesc Abad representa aquesta situació: una mena de cabina de ferro i vidre, com un cub amb dues entrades. A les parets, com si fossin vitrines, mirant cap enfora, llibres catalans publicats a l’exili, o de temes d’exili. A dins, cap lletra: només els mateixos llibres girats d’esquena.

Aquesta exposició es pot veure a Mèxic D.F., on diuen que es defineixen a partir dels seus herois derrotats.

El foc adormit

De nit, els gossos surten de cacera. Qui sap on van. Als carrers plana un silenci transparent, com si els pensaments de la gent poguessin travessar la ciutat de punta a punta, les avingudes, els locals nocturns on ballàvem fa tres o quatre hores, les cantinas on hi ha mascles que se senten homes de les cavernes i les cantonades per on tomba el buit, o bé l’esglai. El nostre gos també ha sortit, aquesta nit, s’ha escapat de casa i els seus passos se senten molt lluny. Està corrent amb la bandada.

El xiscle d’un tren de mercaderies remou el silenci, s’hi barreja, hi dóna consistència. El so dels cotxes que circulen a aquesta hora no se sap si és d’ara, si ja van passar per aquí la nit passada o si encara han de venir una nit d’aquestes. Mentrestant, pels racons en silenci creixen les herbes.

A primeríssima hora del matí, se senten els petards de la festa que comença a Tultepec, les darreres cases del Gran Mèxic. L’Abel i l’Adelaida són de Tultepec. Fa poc que la seva relació va sortir de la clandestinitat, van viatjar a Barcelona i ara ens conviden a la festa del seu barri. Però —hòstia!— és massa d’hora per estar tirant coets, la nit no s’ha esvaït del tot i aquells ja estan de marxa. Ni tan sols ha vingut a cridar la senyora Adelfina, com fa cada dia abans de les nou, ni molt menys han passat els del camió del gas, ni els venedors de tamales. La senyora Adelfina és una vella indígena de Cuautitlan que cada matí ve a veure si la senyora Adelita necessita alguna cosa, xafardeja tant com pot i intenta revendre tortillas seques per al gos.

Però el gos no és a casa, senyora, i la meva imaginació tampoc ha tornat encara. Embaltit, camino per les planes de Mèxic amb vambes. A les planes del centre del país hi ha la tira de volcans. Alguns dormen, com el pic d’Orizaba (o Citlaltépetl, el pic de l’estrella), que s’enfila més de cinc mil metres; d’altres, com el Xitle (o Xictli, que vol dir melic) són volcans extingits. Pujo al Nevado de Toluca, que no està nevat, i em fico a dins del cràter cec, a quatre mil dos-cents metres, on es guarda una aigua opaca. Els volcans sempre m’han m’han provocat una quieta excitació; ho vaig descobrir fa anys en un viatge al sud d’Itàlia amb el meu pare. Llàstima que amb la barqueta en què ens portaven no vam arribar mai a l’illa d’Stromboli.

A Mèxic hi ha molt de foc que dorm. El menjar pica. Les salses es preparen en morters de pedra volcànica. Les passions s’oculten a la part de darrere de la cara, es canten però no s’ensenyen, es destil·len en el mínim gest. Fa gairebé un segle, pagesos i obrers van entrar en erupció. Del magma incandescent que va saltar pels aires, en van sortir els primers drets socials reconeguts i un sistema de terres administrades per comunitats. El Parc Nacional del Nevado de Toluca és a l’interior d’una d’aquestes propietat comunals, administrada i cuidada per més de tres-centes persones del poble de Cacalomacan. Ara aquell foc dorm sota terra i les propietats comunals ja es poden tornar a vendre als terratinents. Emiliano Zapata es converteix en no-res a la seva tomba, només dels seus bigotis en surten canyes. Se senten trets, cavalls, crits. A Tultepec ja estan tirant petards. Al meu costat, es desvetlla un melic.

El gos s’espera fora la porta. Ve mig coix, cansat, només beu aigua. D’aquí a un dia s’haurà recuperat del tot i tornarà a sortir.

Arribem puntuals a casa de l’Abel i l’Adelaida. L’Abel coneix tothom. És advocat de l’ajuntament de Tultepec, militant del Partido Revolucionario Institucional i exmajordom de la festa del poble. Per això convida els principals de Tultepec i de Cuautitlan a un esmorzar dinar a casa seva. Ell paga. Tot és abundància: brous, carns elaborades, arròs, beguda, tequila... Els mariatxis contractats per a la festa del barri, els fa venir a tocar tres hores més, en privat, per als seus convidats. Amb els seus barrets enormes, semblen rovellons tocant la guitarra.

Sospitem que l’Abel és al principi d’una profitosa carrera política.

Aigua!

El amor está en las carnes desgarradas por la sed, / en la choza diminuta que lucha con la inundación.

Federico García Lorca.

Algunes tardes plou tant que sembla que la ciutat perd els seus límits. Plou fins que tot el que es mou es converteix en éssers d’aigua, els vianants que porten paraigües en tortugues, els autobusos en cocodrils salvatges moribunds i els cotxes en pedres que arrossega el corrent. Les diferències han estat desterrades dels carrers, no hi ha cap casa, ni cotxes de luxe, ni venedors de pistatxos als semàfors. Ni cel per als creients ni terra per a tots els terrícoles; només hi ha l’aigua infinita del principi del món. Els fars dels cotxes són ulls de peix, per les voreres passen crancs, serps i aixolots.

Tot això abans era un gran llac. La ciutat s’aguanta sobre una aigua sorda, però té forats al buc de ciment per on entra l’aigua quan es torna boja. Entra per baix i s’ensenyoreix dels carrers i de les cruïlles. I els crits de la gent d’abans de ploure s’uneixen amb un silenci panxagròs i amb el record de la música de músics ambulants a les parades de menjar sota improvisades veles de plàstic. Els trons tronen i els milions de gotes que punxen l’asfalt com agulles sonen com una orquestra de minúscules marimbes d’aigua.

La mitologia diu que hi ha éssers que no en saben res, de tot això: cadàvers d’or que sobrevolen lleugers la ciutat quan no hi ha tempesta, cossos cars que s’amaguen en barris a prova de bales i de somnis i on diuen que ni tan sols hi plou quan plou. Es ret culte a la mort i els éssers aquàtics que neden dins la pluja somien tenir els seus monuments funeraris on no han d’entrar mai un parell de sabates molles.

Aigua! Aigua! Aigua! Que s’esborrin els límits i les reixes d’acer inoxidable! Ens estimarem com bojos fins que l’habitació s’inundi, fins aconseguir que demà contiuï plovent contra les finestres.

Fenòmens naturals

Tornàvem en cotxe des de Jalapa, a Veracruz, quan vam sentir per la ràdio una notícia que ens va deixar impressionats: un despreniment de terres havia sepultat un autobús, possiblement a la mateixa carretera per on havíem passat pocs dies abans. L’accident havia estat al nord de l’estat de Puebla, entre Ciutat de Mèxic i el Golf, a l’Oceà Atlàntic. El governador de l’estat havia intentat espolsar-se responsabilitats de l’accident recorrent al substrat fatalista que hi ha a l’ànima del país. “Ves, són coses naturals i imprevisibles”, havia declarat. Però li va sortir el tret per la culata: en aquest cas, les opinions que recollia l’emissora eren contràries a la del governador en un vuitanta per cent. La gent venia a dir que amb un bon manteniment de les carreteres, certs accidents es poden prevenir.

Potser la gent hauria acceptat això del natural i imprevisible si el governador en qüestió no hagués caigut ja abans en el descrèdit. Fa uns mesos hi va haver un assumpte molt lleig: el mateix polític, per protegir un amic seu empresari a qui la premsa acusava de sostenir una xarxa de pederastes, va fer detenir il.legalment una periodista en un altre estat, sense tenir-hi, per tant, jurisdicció; la va retenir uns dies i es va fer pagar el favor amb dues ampolles de conyac. L’afer es va descobrir i encara salta d’una cort de justícia a una altra.

Durant una estona vam fer carretera en silenci.

Al cap de pocs quilòmetres, la ràdio ens espeta una altra notícia: una explosió en un gasoducte a l’estat de Guanajuato. Aquesta notícia, més endavant, havia d’inflar-se inesperadament: no una explosió sinó diverses simultàniament, i al cap d’un dia més explosions en uns altres gasoductes de Querétaro. Totes les mirades estan clavades en l’Ejército Popular Revolucionario, un grup guerriller que normalment actuava a petita escala a Oaxaca i a Guerrero, dos dels estats amb més presència indígena i dels més pobres de tot Mèxic. Però la cosa es complica: a Mèxic hi ha un sistema de monopoli estatal sobre el petroli i el gas i hi ha pressions per privatitzar-lo; també han sortit a col.lació els conflites recents de Oaxaca que, tot i no tenir res a veure amb l’EPR, van acabar igualment amb repressió i trets pels carrers a tort i a dret, hi ha veus que aprofiten per relacionar una cosa i l’altra, els comunicats no quadren i tot plegat s’emmerda i no s’acaba de saber què ha passat amb els collons de gasoductes. Fer-se una opinió, posicionar-se, es fa difícil, s’embolica la troca i al final resulta que són més importants, més clares, les dues notícies que sentim puntualment des del dia que vam aterrar: la participació de la “selección azteca” a la Copa Amèrica i la votació de la piràmide maia de Chichen Itzà com a Meravella del món.

Veníem de l’estat de Veracruz. A Veracruz, en aigües del Golf de Mèxic, hi ha petroli. I en pobles com Tecolutla, localitat del litoral, tenen turisme. Hi preparen un bon combinat de licor de canya de sucre amb raspadura i aigua de coco acabat de collir, però en general tot està com deixat, l’economia es veu minsa. Passem per carreteres plenes de forats, pràcticament sense senyalització, per trams urbans que de nit estan sense il.luminar. Només Jalapa, la capital (o Xalapa, segons si es vol escriure amb una versió ortogràfica més contemporània o menys), és una ciutat que sembla tenir uns bons recursos.

Entrem a Ciutat de Mèxic i ens para un policia que va en moto. No portem al dia l’holograma de la verificació ecològica i ens haurà de portar el cotxe al dipòsit, diu. Ens informa que per treure’l d’allà haurem de pagar entre quatre mil i cinc mil pesos, i ens dóna a entendre sense embuts que, pagant-li a ell una certa quantitat, pot fer els ulls grossos i donar-nos una contrasenya perquè no ens torni a parar cap altre policia, com per dir: “ja he donat”. És tot mentida: la multa, en realitat, no és tan cara, però hi perdem tres hores.

—No hi ha mai temps per fer les coses ben fetes, però sempre n’hi ha per repetir-les dues o tres vegades —se’n fotia un comentarista de ràdio.

Això ja ho he sentit a dir a Catalunya, també.

* * *

Abans d’arribar a la ciutat, quan anàvem per l’autopista, he vist que el volcà Popocatépetl treia una gran fumerada. Diu que ja fa anys que amenaça.