Contes de la mort (i tornar a començar)

Hem passat un parell de tardes amb els indis de l’oest. L., el petit i jo. L’associació Indis units de totes les nacions tenen un centre en un marge de la ciutat, de cara al mar. La primera tarda, s’hi havien aplegat per explicar-se històries, i vam arribar tard. La segona, era per celebrar el 39è aniversari de l’ocupació d’aquella parcel·la, i no calia ser puntuals. Menjaven hamburgueses, feien panxa. Tenien les camionetes aparcades a fora. A la ciutat, hi ha indis de tot arreu de les terres conquerides. Aquí també, finalment, conquerits. Els que hi eren de sempre poden ser xinook, duwamix, suquamix, snoqualmi, snohomix (o aixnuhumx) o encara d’altres, però ara n’hi ha que vénen de molt més lluny. Són indis urbans, com L., índia sense tribu.

Un home agafa el micro per parlar sobre les històries que s’han explicat. Diu: “Així com la mort té tres nivells, explicar contes també. Primer, el cor s’atura i el cos es buida. Aquest és el primer nivell de la mort. Després, el cos és enterrat, dipositat en algun lloc. Segon nivell. Finalment, algú visita l’indret on hi ha el cos, el recorda, hi parla, hi menja, el fa viure en la vida del lloc. I aquest és el tercer nivell. Així mateix passa amb les històries. Primer, una acció rellisca cap al passat, una anècdota, un fet potser comú, quotidià, però que no es tornarà a repetir. Després, aquesta acció es diposita en el coneixement d’algú que sap què va passar, on i quan. Llavors cal fer un pas més, i l’hem de fer entre tots: reunir-nos, escoltar les històries, sentir-les vives a través nostre.”

Després d’això, un parell d’avis prenen la paraula. Expliquen com eren les coses quan anaven a pescar amb els seus avis, riu amunt. Xerren sense seguir un fil, donen noms de llocs que s’han convertit en casinos o que potser ja no existeixen. Els seus relats tenen un què d’incomprensible des del començament, llur veu sona feble i monòtona, però s’allarguen fins a l’extenuació (la d’ells). Cap conclusió. Ningú no gosarà interrompre’ls. Es produeix un fet catàrtic: els sentiments que es generen a la reunió es mouen de l’emoció subjectiva cap a un terreny sensorial.