Fabricants de màscares

El vaixell Sinaia va arribar al port de Veracruz. Alguns dels exiliats que hi viatjaven a bord no tenien clar que anar a Mèxic fos una solució. Havien vist fotos d’indígenes descalços o amb sandàlies fetes amb cordills i tenien la vaga idea que era una terra pobra, indomesticada. De tota manera, no tenien intenció de quedar-s’hi gaire temps: si els aliats guanyaven la Guerra Mundial, tornarien cap a casa. Només era un refugi passatger, l’haver de triar entre una terra desconeguda o la fam que ja estaven patint i la possible mort. Van arribar a Veracruz un dimarts 13. Els van rebre amb música i so de platerets. Potser per sentiment de provisionalitat, alguns catalans es van establir a Veracruz mateix, en ciutats com Córdoba o en altres poblets petits de l’estat. Es va acabar la guerra, van guanyar els aliats i els primers a tornar van trigar vint anys. Els més ben integrats, s’hi van quedar per sempre. Veracruz ha estat sempre la porta d’entrada a Mèxic. Abans del viatgers del Sinaia, que són recordats amb peculiar alegria, hi havien arribat cubans, al final del XIX, que van portar el so caribeny que té la ciutat i l’accent de la parla. S’hi passegen faccions entre mulates i indígenes, cabells arrissats tipus africà, es canten cançons nostàlgiques portuàries i els caps de setmana es balla el danzón típic de la ciutat a la plaça principal. Havien vingut per aquí els francesos, també, quan van tenir la pensada d’envair Mèxic. I com que França no va repatriar els soldats que havia enviat, doncs també s’hi van quedar. Els conqueridors espanyols van fundar la primera ciutat en territori de l’actual Mèxic en aquest punt estratègic, que van batejar obcecadament, obedients, amb el nom de Ciudad de la Vera Cruz. També s’hi van quedar. Durant segles, per aquest port passava gran part del comerç entre Orient i Occident sense la intermediació dels àrabs: hi arribaven per terra les mercaderies de la Xina que desembarcaven al port d’Acapulco amb destinació a Europa, i hi passaven els productes europeus destinats al virregnat de la Nueva España. Entre aquests productes, no hi havia sandàlies. Abans de Veracruz, passem per Jalapa i Xico (pronunciat amb jota catestellana: Jico), un poblet que hi ha a la vora. És el dia de la seva festa major i ho celebren amb una cursa de bous pels carrers, que anomenen “xiqueñada”, una corrida anomenada “pamplonada”, un ball de màscares i petards. El ball de màscares és curiós: es barregen individus —masculins— amb vestits títipcs tutunaka i d’altres amb màscara de pallasso. I després, a la nit, fan un correfoc amb una mena de bous de fusta amb una estructura a sobre per portar la pirotècnia. Els porten persones que els fan giravoltar i fer voltes per la plaça a mesura que van llançant coets. M’és tan familiar que intentaré esbrinar-ne més coses. Ningú no en sap res. Són balls hermètics. Fan un efecte misteriós i, doncs, seductor, però al mateix temps decep veure que es torna un acte exclusiu, a base de no compartir el coneixement de la festa; qui no hi participa, no en sap pràcticament res. Un vell tutunaka borratxo, en un bar, diu que això ja ho feien ells. Que ell és tutunaka com son pare. Camisa blanca, saps? Huarachudo, es diu a si mateix (els “huaraches” són les sandàlies, i el terme “huarachudo” s’aplica despectivament als indígenes o als pobres que, si no és el mateix, aquí no es fa diferència). De tot el que diu, no arribo a desxifrar-ne la meitat. Que vagi a veure el fabricant de màscares que viu al final del poble, afegeix, abans d’abraçar-me. Sense gaire confiança, hi vaig. Quan arribo a l’última casa, pregunto si és allà on viu el fabricant de màscares. El nen que ha sortit a rebre’m em fa passar. Entro en un taller fosc ple de trossos de fusta i encenalls per terra, màscares a les parets i als armaris. Del sostre penja una guitarra feta amb la closca d’un armadillo. El mascarer deixa l’enformador i el tros de fusta que està treballant i m’allarga la mà, disposat a vendre alguna peça. És un home afable, que gasta bon humor. Els pallassos que ballen per les festes del poble són una derivació d’una altra màscara que cada vegada es fa servir menys. Me l’ensenya: no és un pallasso però s’hi pot assemblar. —Aquesta màscara es feia servir molt abans per la festa de moros i cristians, fins que fa cinquanta anys van venir uns italians que sabien fer màscares i van començar a fer pallassos. Moros i cristians? Bous? Petards? Valencians! Valencians tutunaka.

s'

“2 maletas”

Exactament al centre de la ciutat, a tocar del Zócalo, a darrere de la catedral que van construir els espanyols just al lloc on els mexica o asteques tenien el seu temple principal, hi ha el Centro Cultural de España en México. Una exposició recorda l’arribada de gairebé trenta mil persones a aquest país després del 1939, no pas per conquerir, aquesta vegada, sinó vençuts. L’exposició és gratuïta i diversos mexicans, joves i grans, la visiten.

En un sopar amb amics, en un moment de la nit, algú diu que els herois de Mèxic, els que veritablement formen la identitat i l’imaginari mexicans, en realitat, són tots perdedors. Que han lluitat amb tota l’ànima, que han arribat fins a un cert punt però que, a l’últim, han perdut. Com els mateixos asteques. “Fins i tot Zapata”, diu, “que al final el van pelar en una emboscada sense haver-ho aconseguit tot”. Almenys, la Revolució Mexicana va propiciar que alguns dels republicans que van haver de marxar d’Espanya, que no els volien ni a França ni gairebé enlloc, tractats com empestats, rojos, ateus, pitjors que el dimoni, trobessin un país d’acollida a Mèxic.

L’exposició tracta l’exili dels catalans, que va ser el més important en aquest país. Majoritàriament, l’exili dels intel·lectuals catalans; en un racó apareix notícia d’alguns desocupats que no van fer fortuna i que es van dissoldre en la seva nova societat de l’altra banda del món. La mostra és construïda amb idees i materials de Julià Guillamon, Francesc Abad i Joaquim Jordà (mort recentment) amb Laia Manresa. La paga la Sociedad Estatal para la Cultura Exterior, l’Institut Ramon Llull i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Se t’esberla el cor. Els testimonis són abundants i variats. Una gran foto porta si fa no fa aquest text: “Després de la fam, dels camps de concentració, de les privacions de la travessia, ara això…”, i a la imatge es veu una família menjant calent, amb gerres d’aigua, la taula parada. Fragments del diari de Lluís Ferran de Pol al camp de concentració francès de Sant Cebrià del Rosselló, on li va arribar l’oportunitat de marxar a Mèxic. Cartes i dibuixos de Joaquim Amat Piniella des del camp de Mauthausen. Una corbata de Pere Vives, mort en aquest mateix camp nazi per una injecció de gasolina al cor, que el seu amic Agustí Bartra va conservar tota la vida. Les llistes d’obrers, camperols, intel·lectuals i altres per embarcar al Sinaia rumb al port de Veracruz. La declaració de l’equipatge de Pere Calders en el moment d’embarcar-se: res a facturar; equipatge de mà, “2 maletas”.

Les explicacions són precises, amb dades aclaridores: el final de la guerra, els diversos passos pels Pirineus amb les llistes dels principals personatges, els llocs d’estada de cada un, els camps de concentració francesos, la vida als camps, la fugida a Amèrica, també amb els noms dels més importants a cada país i els anys en què hi van viure: a Mèxic, a Xile, a Colòmbia, a l’Argentina... En una part del documental fragmentat de Joaquim Jordà, se’l veu conversant amb Roger Bartra Murià, nascut ja a Mèxic el 1942. Són al Museu d’Antropologia i Roger Bartra parla de la seva especialitat: explica la dualitat dels pobles prehispànics centreamericans a partir d’una escultura d’una deessa asteca. A la deessa li han tallat el cap i dels rajos de sang en surten dues serps. La vida que crea la mort, la mort que crea la vida, etcètera. “Ens parles d’això perquè té alguna cosa a veure amb tu?”, li pregunta Jordà. “Amb la dualitat de la teva vida?” No. Bartra parla de la seva passió i diu que la cultura catalana i la mexicana, antropològicament, no tenen res a veure.

Bartra és un dels principals intel·lectuals mexicans del moment, un dels que millor ha sabut descriure la identitat del poble mexicà. És una afició comuna dels catalans: les identitats, fins i tot quan es tracta de la identitat dels altres.

Una escultura de Francesc Abad representa aquesta situació: una mena de cabina de ferro i vidre, com un cub amb dues entrades. A les parets, com si fossin vitrines, mirant cap enfora, llibres catalans publicats a l’exili, o de temes d’exili. A dins, cap lletra: només els mateixos llibres girats d’esquena.

Aquesta exposició es pot veure a Mèxic D.F., on diuen que es defineixen a partir dels seus herois derrotats.

El foc adormit

De nit, els gossos surten de cacera. Qui sap on van. Als carrers plana un silenci transparent, com si els pensaments de la gent poguessin travessar la ciutat de punta a punta, les avingudes, els locals nocturns on ballàvem fa tres o quatre hores, les cantinas on hi ha mascles que se senten homes de les cavernes i les cantonades per on tomba el buit, o bé l’esglai. El nostre gos també ha sortit, aquesta nit, s’ha escapat de casa i els seus passos se senten molt lluny. Està corrent amb la bandada.

El xiscle d’un tren de mercaderies remou el silenci, s’hi barreja, hi dóna consistència. El so dels cotxes que circulen a aquesta hora no se sap si és d’ara, si ja van passar per aquí la nit passada o si encara han de venir una nit d’aquestes. Mentrestant, pels racons en silenci creixen les herbes.

A primeríssima hora del matí, se senten els petards de la festa que comença a Tultepec, les darreres cases del Gran Mèxic. L’Abel i l’Adelaida són de Tultepec. Fa poc que la seva relació va sortir de la clandestinitat, van viatjar a Barcelona i ara ens conviden a la festa del seu barri. Però —hòstia!— és massa d’hora per estar tirant coets, la nit no s’ha esvaït del tot i aquells ja estan de marxa. Ni tan sols ha vingut a cridar la senyora Adelfina, com fa cada dia abans de les nou, ni molt menys han passat els del camió del gas, ni els venedors de tamales. La senyora Adelfina és una vella indígena de Cuautitlan que cada matí ve a veure si la senyora Adelita necessita alguna cosa, xafardeja tant com pot i intenta revendre tortillas seques per al gos.

Però el gos no és a casa, senyora, i la meva imaginació tampoc ha tornat encara. Embaltit, camino per les planes de Mèxic amb vambes. A les planes del centre del país hi ha la tira de volcans. Alguns dormen, com el pic d’Orizaba (o Citlaltépetl, el pic de l’estrella), que s’enfila més de cinc mil metres; d’altres, com el Xitle (o Xictli, que vol dir melic) són volcans extingits. Pujo al Nevado de Toluca, que no està nevat, i em fico a dins del cràter cec, a quatre mil dos-cents metres, on es guarda una aigua opaca. Els volcans sempre m’han m’han provocat una quieta excitació; ho vaig descobrir fa anys en un viatge al sud d’Itàlia amb el meu pare. Llàstima que amb la barqueta en què ens portaven no vam arribar mai a l’illa d’Stromboli.

A Mèxic hi ha molt de foc que dorm. El menjar pica. Les salses es preparen en morters de pedra volcànica. Les passions s’oculten a la part de darrere de la cara, es canten però no s’ensenyen, es destil·len en el mínim gest. Fa gairebé un segle, pagesos i obrers van entrar en erupció. Del magma incandescent que va saltar pels aires, en van sortir els primers drets socials reconeguts i un sistema de terres administrades per comunitats. El Parc Nacional del Nevado de Toluca és a l’interior d’una d’aquestes propietat comunals, administrada i cuidada per més de tres-centes persones del poble de Cacalomacan. Ara aquell foc dorm sota terra i les propietats comunals ja es poden tornar a vendre als terratinents. Emiliano Zapata es converteix en no-res a la seva tomba, només dels seus bigotis en surten canyes. Se senten trets, cavalls, crits. A Tultepec ja estan tirant petards. Al meu costat, es desvetlla un melic.

El gos s’espera fora la porta. Ve mig coix, cansat, només beu aigua. D’aquí a un dia s’haurà recuperat del tot i tornarà a sortir.

Arribem puntuals a casa de l’Abel i l’Adelaida. L’Abel coneix tothom. És advocat de l’ajuntament de Tultepec, militant del Partido Revolucionario Institucional i exmajordom de la festa del poble. Per això convida els principals de Tultepec i de Cuautitlan a un esmorzar dinar a casa seva. Ell paga. Tot és abundància: brous, carns elaborades, arròs, beguda, tequila... Els mariatxis contractats per a la festa del barri, els fa venir a tocar tres hores més, en privat, per als seus convidats. Amb els seus barrets enormes, semblen rovellons tocant la guitarra.

Sospitem que l’Abel és al principi d’una profitosa carrera política.

Aigua!

El amor está en las carnes desgarradas por la sed, / en la choza diminuta que lucha con la inundación.

Federico García Lorca.

Algunes tardes plou tant que sembla que la ciutat perd els seus límits. Plou fins que tot el que es mou es converteix en éssers d’aigua, els vianants que porten paraigües en tortugues, els autobusos en cocodrils salvatges moribunds i els cotxes en pedres que arrossega el corrent. Les diferències han estat desterrades dels carrers, no hi ha cap casa, ni cotxes de luxe, ni venedors de pistatxos als semàfors. Ni cel per als creients ni terra per a tots els terrícoles; només hi ha l’aigua infinita del principi del món. Els fars dels cotxes són ulls de peix, per les voreres passen crancs, serps i aixolots.

Tot això abans era un gran llac. La ciutat s’aguanta sobre una aigua sorda, però té forats al buc de ciment per on entra l’aigua quan es torna boja. Entra per baix i s’ensenyoreix dels carrers i de les cruïlles. I els crits de la gent d’abans de ploure s’uneixen amb un silenci panxagròs i amb el record de la música de músics ambulants a les parades de menjar sota improvisades veles de plàstic. Els trons tronen i els milions de gotes que punxen l’asfalt com agulles sonen com una orquestra de minúscules marimbes d’aigua.

La mitologia diu que hi ha éssers que no en saben res, de tot això: cadàvers d’or que sobrevolen lleugers la ciutat quan no hi ha tempesta, cossos cars que s’amaguen en barris a prova de bales i de somnis i on diuen que ni tan sols hi plou quan plou. Es ret culte a la mort i els éssers aquàtics que neden dins la pluja somien tenir els seus monuments funeraris on no han d’entrar mai un parell de sabates molles.

Aigua! Aigua! Aigua! Que s’esborrin els límits i les reixes d’acer inoxidable! Ens estimarem com bojos fins que l’habitació s’inundi, fins aconseguir que demà contiuï plovent contra les finestres.

Fenòmens naturals

Tornàvem en cotxe des de Jalapa, a Veracruz, quan vam sentir per la ràdio una notícia que ens va deixar impressionats: un despreniment de terres havia sepultat un autobús, possiblement a la mateixa carretera per on havíem passat pocs dies abans. L’accident havia estat al nord de l’estat de Puebla, entre Ciutat de Mèxic i el Golf, a l’Oceà Atlàntic. El governador de l’estat havia intentat espolsar-se responsabilitats de l’accident recorrent al substrat fatalista que hi ha a l’ànima del país. “Ves, són coses naturals i imprevisibles”, havia declarat. Però li va sortir el tret per la culata: en aquest cas, les opinions que recollia l’emissora eren contràries a la del governador en un vuitanta per cent. La gent venia a dir que amb un bon manteniment de les carreteres, certs accidents es poden prevenir.

Potser la gent hauria acceptat això del natural i imprevisible si el governador en qüestió no hagués caigut ja abans en el descrèdit. Fa uns mesos hi va haver un assumpte molt lleig: el mateix polític, per protegir un amic seu empresari a qui la premsa acusava de sostenir una xarxa de pederastes, va fer detenir il.legalment una periodista en un altre estat, sense tenir-hi, per tant, jurisdicció; la va retenir uns dies i es va fer pagar el favor amb dues ampolles de conyac. L’afer es va descobrir i encara salta d’una cort de justícia a una altra.

Durant una estona vam fer carretera en silenci.

Al cap de pocs quilòmetres, la ràdio ens espeta una altra notícia: una explosió en un gasoducte a l’estat de Guanajuato. Aquesta notícia, més endavant, havia d’inflar-se inesperadament: no una explosió sinó diverses simultàniament, i al cap d’un dia més explosions en uns altres gasoductes de Querétaro. Totes les mirades estan clavades en l’Ejército Popular Revolucionario, un grup guerriller que normalment actuava a petita escala a Oaxaca i a Guerrero, dos dels estats amb més presència indígena i dels més pobres de tot Mèxic. Però la cosa es complica: a Mèxic hi ha un sistema de monopoli estatal sobre el petroli i el gas i hi ha pressions per privatitzar-lo; també han sortit a col.lació els conflites recents de Oaxaca que, tot i no tenir res a veure amb l’EPR, van acabar igualment amb repressió i trets pels carrers a tort i a dret, hi ha veus que aprofiten per relacionar una cosa i l’altra, els comunicats no quadren i tot plegat s’emmerda i no s’acaba de saber què ha passat amb els collons de gasoductes. Fer-se una opinió, posicionar-se, es fa difícil, s’embolica la troca i al final resulta que són més importants, més clares, les dues notícies que sentim puntualment des del dia que vam aterrar: la participació de la “selección azteca” a la Copa Amèrica i la votació de la piràmide maia de Chichen Itzà com a Meravella del món.

Veníem de l’estat de Veracruz. A Veracruz, en aigües del Golf de Mèxic, hi ha petroli. I en pobles com Tecolutla, localitat del litoral, tenen turisme. Hi preparen un bon combinat de licor de canya de sucre amb raspadura i aigua de coco acabat de collir, però en general tot està com deixat, l’economia es veu minsa. Passem per carreteres plenes de forats, pràcticament sense senyalització, per trams urbans que de nit estan sense il.luminar. Només Jalapa, la capital (o Xalapa, segons si es vol escriure amb una versió ortogràfica més contemporània o menys), és una ciutat que sembla tenir uns bons recursos.

Entrem a Ciutat de Mèxic i ens para un policia que va en moto. No portem al dia l’holograma de la verificació ecològica i ens haurà de portar el cotxe al dipòsit, diu. Ens informa que per treure’l d’allà haurem de pagar entre quatre mil i cinc mil pesos, i ens dóna a entendre sense embuts que, pagant-li a ell una certa quantitat, pot fer els ulls grossos i donar-nos una contrasenya perquè no ens torni a parar cap altre policia, com per dir: “ja he donat”. És tot mentida: la multa, en realitat, no és tan cara, però hi perdem tres hores.

—No hi ha mai temps per fer les coses ben fetes, però sempre n’hi ha per repetir-les dues o tres vegades —se’n fotia un comentarista de ràdio.

Això ja ho he sentit a dir a Catalunya, també.

* * *

Abans d’arribar a la ciutat, quan anàvem per l’autopista, he vist que el volcà Popocatépetl treia una gran fumerada. Diu que ja fa anys que amenaça.

Una petita fuga de gas

El centre de Ciutat de Mèxic és gran en proporció a la seva perifèria. Quan ens hi acostem, l’aspecte unes vegades provisional, de ciutat a mig fer, i unes altres ruïnós, canvia gradualment. L’ordre va guanyant sobre l’arquitectura i la urbanització, i també guanya la desmesura d’un capitalisme sense pudor, d’edificis alts i llampants i grans anuncis publicitaris que tapen les artèries de la gran metròpoli. Si, molt abans d’arribar al centre, deixem el cinturó perifèric nord a l’altura de Ciudad Satélite, per exemple, i ens endinsem pels carrers d’aquest barri, ens trobarem grans superfícies comercials, zones exclusives i un trànsit de mil dimonis. (En el trànsit perpètuament bulliciós s’endevina el caràcter irreductible, agitat, dels habitants del D. F. i rodalies.)

Però avui no hem de passar per Satélite ni molt menys acabar de baixar, com fa una setmana, a sopar a La Condesa, un barri endreçat, tranquil, agradable. Aquesta vegada es tracta d’un dinar més al nord, a prop del carrer Azcapotzalco. Es tracta d’un dinar familiar a casa d’una senyora que es diu Abelina, al qual ens han pregat que assistíssim.

La zona no forma part del que s’entén per centre turístic ni econòmic de la ciutat, ni té cap connotació ni prestigi, però em diuen que Azcapotzalco és un carrer vellíssim i que el traçat d’aquesta via ja existia a la devorada Tenochtitlan. Hi ha un altre carrer de la ciutat asteca que encara existeix i que és molt més famós perquè arriba ben bé fins a la plaça del Zócalo: Tacuba. Sigui com sigui, ens trobem en un barri on a les cases no se’ls veuen els ossos. Dóna gust passejar-hi mentre busquem una pastisseria per comprar postres, i si volguéssim anar més lluny, tenim el metro a quatre passes. Al nostre Cuautitlan, com en moltes altres parts del Gran Mèxic, l’únic mitjà de transport públic són uns petits autobusos privats o furgonetes que fan trajectes complicadíssims i nerviosos. Depenent de la destinació i de la sort, el viatge amb aquest mitjà es pot allargar fins a un parell d’hores.

Havent dinat, com cada dia, plou i l’ambient refresca. Decidim mandrejar tota la tarda i quedar-nos a dormir a l’apartament buit que la senyora Abelina té just a darrere de casa seva. I ens el fem nostre per un dia.

És mundialment conegut el caràcter fatalista dels mexicans. Això és relativament cert: quan a un mexicà no li agrada el seu fat, s’hi rebel.la; aquesta rebel.lia és un altre tret que ha fet famosos els mexicans arreu del món. El que sorprèn els no mexicans, veient com es viu en aquesta ciutat, és què accepten amb naturalitat com un destí inevitable i què no. Un cas més: quan al matí següent, a l’apartament de la senyora Abelina, anem innocentment a preguntar-li com posar en marxa l’escalfador d’aigua per a la dutxa, la seva resposta em posa els pèls de punta:

—Ah, s’engega per aquí. Té una petita fuga de gas, però no passa res.

Encara que secretament valoro si no estic massa suggestionat pels estàndars europeus, decideixo enfrontar-m’hi. No tinc por que exploti precisament ara: és que sospito que si no l’obligo, la senyora Abelina no farà reparar mai la seva fuguita, com li diu ella. Efectivament, surt un fil de gas per una juntura del tub a un pam del pilot encès de l’escalfador.

—Senyora, això s’ha de reparar immediatament —faig, molt seriós.

—No ha passat mai res… —diu, amb to lacònic.

—De moment—. I li engego el sermó—: Les coses no passen fins que passen. Quan una instal.lació de gas explota, per què es pensa que explota?

—Ah, qui sap —respon ella, allargassant desmenjadament la A.

Carta diferida de l’arribada a Mèxic

Potser, la gràcia de viatjar, més que anar als llocs, és tornar-hi.

L’avió baixa lentament sobre Ciutat de Mèxic i encara no han tallat el fil musical que escoltem pels auriculars. Després d’haver tastat tots els canals al llarg del viatge buscant la textura més confortable, hem anat a parar a la clàssica —per anar per sobre els núvols, jo ara recomanaria el jazz amb saxos i clarinets, però és una sensació que s’ha de posar a prova—. La veu del locutor ens informa que estem volant amb una Simfonia núm. 3 de Schubert; sorprenentment tenyeix amb un color perfecte el paisatge que es veu per la finestreta.

Sorprenentment perquè el traçat urbà de Ciutat de Mèxic, superat el centre històric, com passa amb totes les ciutats mexicanes, és arbitrari i desordenat, tot el contrari de la simfonia que estem escoltant. Però la música banya el batibull de cases grises i així s’endevina que tota aquella deformitat respira.

Durant una bona estona sobrevolem l’extensió dels barris perifèrics de la ciutat, que s’escampen fins on arriba la vista. És com un larvari excavat des de dins de terra cap enfora, formant una superfície grumollosa a base de petites cases de planta baixa o, com a molt, d’un pis, totes quadrades. Són cubs, capses; algunes tenen la façana pintada d’un color viu, blau, taronja, groc o verd, però la majoria s’han quedat de color de ciment. Com que a més a més totes tenen si fa no fa les mateixes dimensions, el conjunt es veu com una uniformitat gruixuda, rasposa. De tant en tant, una avinguda amb arbres secciona l’amuntegament de veïnats i municipis de la conurbació de Mèxic.

L’aterratge és a més de dos mil dos-cents metres sobre el nivell del mar, que és l’altitud a què es troba la plana on creix la ciutat. Per sortir de l’aeroport, ja sense el bàlsam de Schubert, seguim una de les avingudes que vèiem des de dalt. Va carregada de grans furgonetes i de camions enormes que treuen quilos i quilos de fum negre a cada accelerada. Em diuen que som a la Calzada de Vallejo, que anem a buscar el cinturó perifèric nord per arribar finalment al nostre Cuautitlan, a l’extrem de la ciutat. En el meu viatge anterior, no havia passat cap vegada per Vallejo, però no es diferencia en res d’altres carrers. Les cases, mal acabades; en cap hi ha intervingut ni un arquitecte aficionat, a totes els surten de sobre el sostre pla els ferros de l’armadura del formigó per si de cas un dia ampliem la casa, totes tenen racons desaprofitats.

I així, de semàfor en semafor, van passant davant el vidre del cotxe imatges d’hores mortes i ressuscitades de quan era un nen que posa uns ulls com fars de cotxe. Temps cadàvers que en relitat mai no he vist tan junts com els veig passar ara mateix: entre casa i casa, solars plens d’herbassa, de runa, de neumàtics vells, de carrosseries de cotxe, de peces de ferro rovellades, de no-res. Un taller de rodes, o de tubs d’escapament, o de radiadors de cotxe, un post de menjars casolans, una acadèmia de repàs, un dentista. Les parets, totes tacades de pol.lució, d’oli de motor, de plom de gasolina, tenen anuncis pintats. I per si fos poc, per l’ampla vorera passa un senyor vestit amb plomes vermelles i grogues al cap i una espècie de mitja túnica verda portant un ceptre emplomat, com si hagués sortit a passejar d’entre les pàgines d’un còmic vell. És un dels que ballen a les places del centre de la ciutat perquè no es perdi la memòria i guanyar algunes monedes.