El buit agradable

La carretera interestatal 78 en direcció oest va carregada de cotxes i camions de gran tonatge que deixen enrere la zona conurbada de Nova York, Newark, Jersey City. Com que hem sortit tard, la nit ens cau a sobre de seguida i les impressions del paisatge no van més enllà del que ens ensenyen les parts il·luminades, és a dir, domesticades. La narració es redueix a l’autovia, alguna gasolinera i la zona d’oci on pararem a sopar: un aparcament de cotxes curosament enjardinat i envoltat de casetes de xocolata blanca on hi ha pizzeries, fast-foods de menjar mexicà i japonès i hamburgueseries. Deu haver-hi una dotzena de cotxes estacionats, però no es veu ningú; hi regna una calma, anava a dir sepulcral. Rere uns vidres, hi ha algú que menja.

A l’altura de Philipsburg, encara a l’estat de Nova Jersey, trobem un motel que ens fa el pes per passar-hi la nit. El cotxe, l’aparcarem just al davant de l’habitació. Sense adonar-me’n, he engegat la tele per no mirar-la i ens hem posat, companya i jo, a comptar els pocs diners que encara ens queden. És impossible, en aquest país, no fer allò que diríem, mig per prejudici mig per la imatge que els nord-americans promouen de si mateixos, americanades. Al matí, anirem en cotxe fins al pàrquing del restaurant ràpid que hi ha a cent metres del motel i acabarem xupant per una canya mig litre de cafè aigualit mentre aguantem amb l’altra mà un bescuit atòmic.

La carretera interestatal 78 en direcció oest s’endinsa a Pennsylvania sense gaires novetats fins a Harrisburg, on agafem la número 322/22 en sentit nord. Passem per la serralada dels Apalatxes seguint el curs del riu Juniata. Les muntanyes són molt velles, han perdut l’orgull sota els vents i les pluges i es tapen el cos amb un mantell de pins. Poc més a destacar; de tant en tant passem pel costat d’una granja, que és una construcció que guarda simetries simples al mig d’un prat verd verdós, o travessem poblets que consisteixen invariablement en dues, tres o quatre fileres de cases disposades al llarg de la carretera i on rarament es veu algú pel carrer. No hi ha places. Un semàfor, un encreuament, una carretereta secundària, passa un tractor. Verd. A l’esquerra, una església protestant amb un pàrquing al costat, que a aquesta hora és buit.

En un dels pobles que travessem, és dia de mercat. Els amish que viuen en comunitats per aquestes muntanyes planten les seves parades en un carrer paral·lel al principal. És un mercat silenciós, res del «mira maca quin bacallà més maco que tinc!», o «goita quina escarola!». És un quadre realista flamenc en viu, una espècie de pessebre vivent. Venen fruites i verdures perfectes, irreals, unes carbasses brillants que semblen dibuixos de Walt Disney. En aquests pobles, honoren el déu que beneeix Amèrica fent silenci i sortint poc de casa; potser és que, per temor, per si de cas, l’imiten.

No sembla un país en guerra, però la guerra hi és. Les autopistes, als Estats Units, tenen totes un tram completament recte per si un dia van mal dades i les han de fer servir com a pista per als avions. És una idea que van tenir encabat del segon conflicte mundial. Fa la sensació que l’única cosa remarcable que ha passat en pobles com els que estem travessant, possiblement des que els van fundar els colons, són les guerres. Contra els indis, contra ells mateixos, contra els alemanys, contra els japonesos, contra els russos, els coreans, els vietnamites, els afganesos, els iraquians, etcètera, etcètera. Potser ni tan sols això ha passat mai. Una velleta travessa el poble tan tranquil·lament. Va sola.

La monotonia és tanta i els pobles s’assemblen tant al decorat de cartró pedra d’una pel·lícula qualsevol, que no puc evitar pensar una acció: per què no atraquem una gasolinera? O un dipòsit de cerveses. Travessem el país i ens en ‘nem a dilapidar els calés a Las Vegas. O a Tijuana.

—Fem-ho —diu la meva còmplice—. Si no, què?

La idea ens ha vingut just a l’entrada d’un poble que es diu Pleasent Gap. Juro que hi ha un poble que es diu així: Pleasent Gap, el Buit Agradable. No hi ha res especial, és com la resta. Pararem un moment per agafar una hamburguesa en un restaurant que hi ha a just al trencall, el Big Al’s, a tocar del semàfor, i després buscarem la gasolinera. Jo em quedo al cotxe, a l’aparcament contigu, mentre ella va a buscar el menjar.

Mentre s’acosta a la porta, va movent el cap per desembullar-se la magnífica cabellera negra. Abans d’entrar, mira enrere i em saluda. Després, el que va passar és del tot inexplicable.

Va empènyer la porta i va desaparèixer cap endins. Van passar vint minuts, vint-i-cinc, trenta, sense que la veiés sortir. Jo estava escoltant la música que posaven a la ràdio. Ja havia passat més de mitja hora quan vaig decidir anar a veure què passava. Quan vaig baixar del cotxe, l’ombra d’un ocell negre va passar a frec dels meus peus.

Amb el sol que feia, des del carrer, a través dels vidres, no es podia veure l’interior del Big Al’s. Vaig entrar-hi sense pensar-ho; la porta, en obrir-se i quan es va tancar darrere meu, va fer sonar una campaneta. El restaurant tenia dos espais: el de l’entrada, on hi havia la barra on es demanen els entrepans i, a la dreta, rere una porta, un petit menjador amb taules i bancs tapissats adossats a la paret. I no hi havia ningú.

Un minut després va sortir un noi amb un davantal vermell amb grans lletres, «Big Al’s», i una gorra amb el mateix segell.

—Hola. Què voldrà? —pregunta, sol·lícit.

—Has vist entrar una noia fa una mitja hora?

—Ho sento, avui encara no ha vingut ningú —diu—. Vostè és el primer client, avui.

Anava a replicar-li que estava segur que havia entrat per aquella porta, que jo mateix ho havia vist des de fora, quan es va tornar a sentir la campaneta i va entrar una dona gran, de més de seixanta anys. La visió d’aquella dona em va glaçar la sang. Era ella.

Es va quedar parada al llindar de la porta, mirant-me. Per fi, quan em va reconèixer, va dir:

—Per què has tornat?

Vaig intentar abraçar-la però vaig aturar el gest a mig camí, terroritzat. Les meves mans estaven arrugades com les d’un vell.

Miradors d'estrelles

Acabo de rebre aquest missatge d’una amiga meva. No m’ho esperava, però m’ha fet plaer; fa temps que no ens veiem i gairebé havíem perdut el contacte.

«(...) He sabut que eres a Mèxic i m’ha alegrat molt; he de suposar que estàs bé.

Jo ara estic treballant en un nou laboratori que m’ha fet redescobrir el que m’agrada la meva feina. Hi estic enganxada una altra vegada, cosa que no em passava des de feia temps, i em sento bastant alegre.

»Volia dir-te que la setmana que ve he d’anar a una conferència a Mèxic, a Mérida, sobre rajos còsmics. Arribaré dilluns a Cancún (!) i d’allà aniré amb tot l’equip cap a Mérida. El cap de setmana, el tindrem lliure; per casualitat no estaràs per aquella banda? Si ets per allà, em quedo més dies... (...)»

«(...) Malauradament, la setmana que ve deixo Mèxic i marxo amb la meva companya cap als Estats Units, on farem una escala abans de tornar a Barcelona. Ens haurem de veure en una altra ocasió.

»Què són els rajos còsmics? (...)»

«Els rajos còsmics són partícules que vénen del cosmos. És molt semblant a la llum del sol; són fotons, protons i d’altres però vénen de molt, molt lluny, de fora de la galàxia. Tenen nivells d’energia macroscòpica concentrada, per exemple, en un protó. La idea és que amb aquests rajos s’hi pot veure més que amb la llum normal (per entendre’ns, com passa amb els rajos X). Són coses de ciència ficció (...)»

Vent

L’Alberto Álamo, el treballador més veterà de l’Hostal Zócalo, té un fill que és futbolista. Parla d’ell amb una lluïssor als ulls acollonant; juga al segon equip de l’América. Aprofitem que la senyora Altagracia és a dormir; tot i que diuen que dorm amb els ulls oberts, l’aire de la sala està encalmat i podem xerrar una estona. Parlem baixet.

El senyor Alberto va deixar Ciutat de Mèxic perquè, després de vint anys de viure-hi, ja no es volia passar cada dia dues hores d’anar i dues més de tornar per recórrer els quinze quilòmetres escassos que separen Tultitlan, on tenia la casa, de Naucalpan, on treballava. Com molta altra gent, pràcticament vivia dins el cotxe a l’anell perifèric nord, però somiava un paradís com Yucatán. Un vent favorable el va portar fins a Mérida, encara que anés a parar a ca l’Altagracia. Cada dia hi continua havent cua al perifèric nord, des de les set, quarts de vuit del matí, fins a les deu de la nit prenyades.

La conversa no segueix un fil; demana que li relatem els llocs que hem visitat: ciutats en ruïnes i cenotes, que són ulls transparentíssims d’aigüa que puja del fons de la terra. I més lluny, platges blanques a tocar d’on els maia celebren una processó en què treuen un sant que ningú no sap com és perquè el porten tapat i fan rituals dels seus al temple de l’antic port de Tulum. Això ens va dir un bàrman de per allà, que es diu Anselmo. L’Anselmo, que respecta la religió dels maia i no s’hi fica, prepara uns margarites boníssims. A la coctelera, barregeu dues parts de tequila blanca, dues parts de llimona natural i dues més de Cointreau, i serveixi’s en un got amb sal a la vora. Segons ell, aquesta és la recepta original del margarita; com tots els bons bàrmans, fa els còctels originals, encara que cadascun els prepari a la seva manera.

—Però el meu margarita tu no el podràs fer a casa, perquè té un secret —afegeix a l’últim.

De sota la barra, en treu una ampolla gran de tequila blanca i ens l’ensenya. Al fons, hi ha cinc o sis escorpins que ell mateix hi ha ficat amb unes pinces.

—Me’ls porten els nens del poble. Els cacen amb pots de vidre.

Aclareix que no són animals gaire ràpids i que el perill per als nens és mínim. A més, els escorpins de per aquí no són com els de Durango, diu; aquells sí que són cabrons. Aquests, si et piquen, com a molt només se’t paralitza la llengua. I potser alguna altra cosa, qui sap.

—Quan entren dins la tequila i senten que moriran, ells mateixos es claven el fibló de la cua i s’inoculen el verí. Els escorpins es suïciden. Aquest verí dóna el gust especial del meu margarita.

Com que feia molta calor, hem tingut el ventilador engegat tota la nit, sense saber que a fora de l’habitació es congregava un vent que al final ha fet aixecar el dia. La platja estava deserta, el vent bufava des de l’horitzó, on hi ha els coralls. Era d’aquells vents que despentinen.

—I no heu anat a Celestún? —pregunta encara l’Alberto.

Hi hem anat aquest matí. Ahir vam tornar a Mérida des de l’estat de Quintana Roo. Celestún és una reserva natural en un entrant del mar a la punta nord-oest de la península. L’aigua és barreja de dolça i salada, hi creixen els manglars i s’hi aguanten uns troncs d’antics arbres convertits en escultures de sal d’ençà de l’última pujada del nivell del mar. Uns flamencs s’han tornat roses de tant menjar gambes.

A l’hora de tornar a l’embarcador, que és a la platja, s’ha tornat a alçar el vent; les onades s’han enfurit i avancen en diagonal cap a la línia de costa fent cresta d’escuma. Per avançar, el noi que porta la llanxa les ha de tallar en perpendicular per evitar que ens tombin l’embarcació, que és prou lleugera. Durant una bona estona, l’única direcció cap on podem anar és mar endintre, i anem deixant enrere la terra fins que, en un moment donat, el pilot s’adona d’una onada menys perillosa que obre un corredor en línia obliqua cap a la costa. Gira de sobte i l’enfila a tot drap, al ritme que avancen les ones. Haurem de desembarcar en un espigó.

Dues setmanes més tard, lluny, sentirem per la tele que un huracà s’acosta a Yucatán.

—De moment juga amb el segon equip, ja cobra un sou i li paguen els viatges. No és res comparat amb el que cobren els del primer equip. Aquells sí que... La setmana passada el van agafar de suplent del primer equip per anar a jugar a Acapulco. Si el passen a primera sí que cobrarà. Aquí s’està bé, però ell viu a Mèxic. Quan vam marxar ell ja es va quedar a viure allà. Tant de bo que el passin.

La pilota és al centre del camp, avança en diagonal cap a la banda dreta, continua recte uns metres, s’atura, recula, passa volant cap a l’altra banda, retrocedeix uns metres en diagonal, avança de dret cap a la porteria, s’atura.

Perdre

L’Hostal Zócalo, al centre de Mérida, està regentat per la senyora Altagracia, vella dama descendent d’una dinastia arrelada a la ciutat, benestant i tèrbola. La senyora Altagracia té els cabells blancs, és seca com un bacallà i mana sense aixecar-se de la cadira, fumant pausadament una cigarreta amb boquilla de plàstic. Les seves avantpassades devien fumar amb boquilla de carei, però és que la família ha anat perdent punts. Ella conserva la gran casa a la plaça principal de la ciutat, a tocar del palau dels Montejo, família del conqueridor de la zona i cacics històrics de Yucatán, però l’ha hagut de reconvertir en hostal. A cals Montejo, ara hi ha la seu principal d’un banc a la ciutat. L’autoritat de la senyora Altagracia és fora de tota discussió. Igual que a Barcelona, a Mérida hi habita un bon nombre d’escarabats vermells, però ni s’atreveixen a posar les potetes a l’Hostal Zócalo. La senyora Altagracia s’enfadaria molt, i quan s’emprenya té molt mala hòstia.

Els Montejo, per la seva banda, han deixat un rastre profund a la ciutat de Mérida. Gairebé tot porta el segell Montejo, igual com per tot Mèxic hi ha ciutats i pobles que duen els cognoms dels amos, com Tuxtla Gutiérrez, Jalapa Enríquez, Martínez Zamora… N’hi ha d’altres que han adoptat (per força) un sant, com San Juan Chamula i San Bartolo Coyotepec (“coyotepec”: turó dels coiots). Uns altres tenen noms de presidents destacats (deu haver-hi uns tres-mil pobles Benito Juárez) i també n’hi ha que donen testimoni d’episodis assoladors, com el municipi d’El Ahorcado.

—Aquest és el meu hostal i aquí les normes les poso jo—. La senyora Altagracia està renyant sense alçar la veu més del compte una hoste alemanya que s’ha estirat en un sofà i que ha gosat dir-li que estava cansada i que no passava res per estirar-se una estona. Alguna cosa es deu haver perdut, o no ha estat mai trobat, quan el sentiment de possessió és tan intens. I a Mèxic, d’això, en saben bastant. La companya té raó: construir paisatges és ben difícil.

Mérida és diferent de la resta de ciutats mexicanes. Tot Yucatán ho és. A diferència d’altres destinacions turístiques de primer ordre, a Yucatán es manté allò que fa que un lloc sigui viu i valgui la pena d’anar-hi. Molts dels habitants són maia que no s’avergonyeixen de ser-ho. Encara més: n’estan orgullosos i es permeten de ser amables amb els passavolants més enllà d’interessos comercials. En altres bandes, sobretot als pobles, la gent es mostra tímida o bé esquerpa. Ara: no ens arriscarem a visitar Cancún; després d’anar a veure les restes arqueològiques de Txitxén Itzà (valen una visita tot i trobar-se sepultades sota la massa de fotògrafs aficionats que hi entrem cada dia) hem tingut un recordatori més que suficient del que són els centres excessivament turistitzats.

—Txitxén Itzà és meu —assegurava un home gras per la tele, fa dies, just després que declaressin l’antiga capital maia Meravella del món. Argumentava que posseïa un títol de propietat de les terres, herència d’una herència d’una herència d’un que les havia robat.

Yucatán és un paisatge majoritàriament pla, cobert de vegetació, amb tot de poblets ben dissenyats, alguns dels quals s’han construït sobre bases maia. Per sota de tot el territori, hi ha corrents d’aigua subterranis que de tant en tant afloren en forma de profundíssimes basses, sovint a l’interior de coves. Els exploradors hi han trobat joies antigues i restes del passat.

L’Alberto, l’empleat més antic de l’Hostal Zócalo, ens indica els llocs que no ens podem perdre. És un home d’uns cinquanta anys, amic de la xerrera. Abans vivia a la conurbació de Mèxic, a prop de Cuautitlan. Ah, sí?, quina coincidència!

Però la conversa s’acaba ràpid:

—Ja has mirat com estan les papereres? —La senyora Altagracia no vol veure que un dels seus empleats es distregui un segon.

—Sí, senyora, les acabo de buidar.

—Porta’m un cafè, que me’n vull anar a dormir —ordena.

Si un dia a l’Hostal Zócalo passés el que va passar a la casa de menjars Abelardo, del Districte Federal, que tots els treballadors van plegar de cop i sense avisar, la senyora Altagracia segregaria tanta bilis que l’agror s’escamparia per tota la ciutat i tots els habitants haurien d’anar-se’n a viure a un altre lloc. Suposo que és per això que es queden.

Una de pirates

Anar a Ciudad del Carmen ha estat una decisió a l’atzar. Una escala entre Veracruz i Mérida de Yucatán. La sorpresa és que pràcticament no hi ha res a veure. Es troba a l’extrem d’una illeta allargassada que separa el Golf de Mèxic d’una badia. Tret d’alguna platja i aiguamolls plens de manglars escampats per l’illa, la ciutat dóna poc de si. Està dedicada gairebé totalment a la indústria petrolera de Pemex.

Abans, la ciutat i l’illa havien estat un reducte de pirates. De vegades, aquests atacaven vaixells farcits d’or o directament ports com Veracruz i Campeche. Els botins eren llaminers, els refugis de pirates abundaven a tot el Golf i al mar del Carib i les ciutats havien d’estar fortificades. Alguns d’aquells vells territoris de pirates actualment són països de la Commonwealth, com Belize. Isla del Carmen, en canvi, va passar a ser territori mexicà.

Valdrà la pena fer una parada a Campeche, on es conserven baluards, parts de muralla i un centre històric acolorit i alegre pel qual es reparteix, fragmentari, un únic museu de la pirateria i de la història del territori i del port. Sobretot després de la inquietant parada a Carmen. Fa un parell d’hores que passegem i ja he vist tres homes amb un ull de vidre que ens miren malament.

Extraterrestres

A l’autobús que ens porta de Veracruz a Ciudad del Carmen, encara dins el Golf de Mèxic, repasso les cartes que tinc a la mà i amb elles vaig dibuixant el paisatge. Tinc per davant un viatge d’onze hores. Poquíssima gent d’aquest país compta la distància entre dos punts en quilòmetres. Ho fan en hores, que és una cosa sempre molt més relativa però una informació molt més manejable, al capdavall. Fa uns dies, dinant i fent conversa amb l’electricista Don Aureliano, que havia vingut a instal·lar un interruptor nou a casa de l’Adelita, ell es meravellava que jo aproximés les distàncies en quilòmetres, i ho atribuïa a l’estudi.

—Vostè sí que en sap —deia, quan el meu tempteig en sistema mètric li semblava incomprensible. El que era, per a ell, era inútil. Per anar al seu poble natal, a Oaxaca, necessita gairebé un dia. Abans encara trigava més.

S’ha fet de nit, la companya dorm, l’autobús és ple d’obrers del petroli que van a treballar a Ciudad del Carmen i uns llums passen flotant a fora les finestres. Són pures conjectures: un poble, una estació de servei, un polígon industrial. El paisatge, cal inventar-se’l. Paisatge ve de país, i viatjant tens tot el país del món per inventar-te.

Les antigues cultures del que avui és Mèxic, quan una ciutat ja no donava més de si, l’abandonaven i en feien una de nova en un altre lloc. La terra no era el més important. Era només un mitjà per on fluïen les forces de l’univers. Contrasta el coneixement que tenien de les estrelles i el que tenien, en canvi, de geologia. La terra tremolava, s’obria i escopia metalls incandescents, feia créixer les plantes i alimentava els animals, i ells com si res, vinga mirar les estrelles.

L’Abel de Tultepec, l’endemà de la seva festa del poble, ens va convidar al seu refugi de cap de setmana. Anava ben vestit, amb les seves botes elegants comprades a Roma. El cotxe era gros, d’aquells que fan lluir, regal d’algú que li devia no sé què, un model nord-americà, amb canvi automàtic i velocímetre que comptava en milles per comptes de fer-ho en quilòmetres. Ens va portar a Huasca, a prop de Pachuca, on hi ha una torrentera que migparteix la terra i que és plena de columnes de basalt de forma hexagonal perfecta, a tocar les unes de les altres. I ningú no sap per què hi són ni l’antiguitat que tenen. Els uns diuen que és de l’erupció d’un volcà que es va refredar de seguida, fa milions d’anys, però allà no hi ha cap volcà i les pedres gairebé no han patit erosió. Un dels preguntats ens va arribar a dir que es van formar per un volcà d’aigua.

(Quan entràvem a la ciutat de Pachuca, vaig veure una escultura que recorda la tradició minera de la zona. “500 anys de mineria”, diu, amb caràcters gegants. Cinc segles, ni més ni menys. Després, a Pachuca, al segle XIX, hi van arribar anglesos i van construir un rellotge a la plaça principal, per allò de la puntualitat. Els anglesos també són un poble capriciós i visionari. Compten el temps i, a més, a Pachuca, van instaurar el futbol, que és com un joc de pilota còsmic.)

L’autobús continua traçant el perfil d’un territori ignot que cal imaginar-se. Cadascú es fa el seu país a base de pensaments. Barcelona, Girona, Figueres, La Jonquera, Portvendres, Veracruz, Mèxic D.F., carreteres, casetes de peatge, policies, petroli.

El pare de mon pare, que era camioner, portava sempre algun bitllet entre els papers del camió per pagar el policia que el parés. Era la manera de fer de llavors. Algun desgraciat que era parent d’un funcionari era el senyor parent d’un funcionari. Anys de cultura minsa, miserable.

A Mèxic, un senyal de trànsit posa el següent examen als conductors: “Demuestre su cultura concediendo cambio de luces”. I uns minuts més endavant, per als que han suspès la prova, hi ha la repesca: “No destruya las señales”.

Els antics, miraven els astres i feien càlculs. A la lluna hi ha la figura d’un conill.

A alguns indigenes que venen coses pels carrers els agrada seure a terra. En molts mercats, posen la mercaderia a terra, sobre estores si es tracta de menjar, i s’hi asseuen al costat. I molts van descalços o amb un calçat senzill.

Les gitanes estaven assegudes pel carrer, demanant. De vegades venien a casa. Algunes no portaven sabates. Quan algú era molt pobre, se li notava perquè no tenia sabates. Els grans ho deien: “pobre, no té ni sabates!”

Els conills són éssers llunàtics.