Hudson era un capità d’un vaixell anglès que va descobrir per als anglesos el riu que avui porta el seu nom però que els Manhatta coneixien perfectament. El capità Hudson, després de navegar pel seu riu, el van matar els seus propis mariners en un motí a bord.
Uns holandesos van comprar als Manhatta tota l’illa a canvi d’uns béns que ascendien a l’equivalent actual d’uns vint-i-quatre dòlars. És a dir, que van comprar l’illa a canvi d’uns esclops de fusta per al cap de la tribu, quatre bulbs de tulipa i mig formatge de bola comprat al duty free de l’aeroport d’Amsterdam abans de sortir.
Encara uns anys més tard, aquells holandesos que havien fundat la ciutat de Nova Amsterdam però que estaven envoltats pels anglesos, van decidir que els convenia més deixar de pagar les taxes al rei de les Terres Baixes i pertànyer al comte de York. Així s’instituïa un dels esports nacionals dels Estats Units: intentar evadir impostos. Una conversa en un restaurant a l’hora de sopar entre el nostre amfitrió mexicà, el Luis, i un amic seu català que no me’n recordo com se deia ens va ensenyar fins a quin punt està arrelada aquesta tradició. El català hi tenia més experiència.
Quan arribes a Manhattan venint de l’aeroport JFK, de la banda de Brooklyn, si arribes de nit, just abans de ficar-te al túnel que passa per sota de l’East River, passes per un parell de ponts des d’on es veu tota l’illa il.luminada. Llàstima que la manera de conduir del xofer coreà no et permeti apreciar de gust tot l’espectacle, però tot i així déu n’hi do. Després, acabes descobrint que els conductors d’autobusos van així, condueixen de pressa, a sotragades, canviant de carril tot de sobte, o amb un cafè a la mà, com la portorriquenya que ens portarà, dia i mig després, a l’aeroport de Newark, ja a l’estat de New Jersey (que en català seria del Jersei Nou). Els taxistes paquistanesos, africans i grecs encara són pitjors.
Caminar per Manhattan és com passejar entre catedrals. Almenys a les dues úniques zones on es poden construir gratacels, que són el centre i el sud; el terreny en altres parts de l’illa no ho aguantaria. O com si els grans arbres dels Manhatta haguessin passat pel procés de destil.lació goticocubista art déco —apa, fot-li!— i s’haguessin convertit en blocs rectilinis de pedra, ferro i vidre. Tot són línies rectes que fan angles i que condueixen la llum del sol i hi oposen ombres negríssimes violentament. La llum, a Nova York, és esmolada.
A terra, a partir de mitjanit, s’obren unes trapes i del subsòl, per unes escales brutes, en surten cuiners xinesos i mexicans a treure grans bosses d’escombraries. A les voreres s’hi acumulen muntanyes de brossa. De bon matí, no ha quedat net del tot, sobretot si camines en direcció contrària als edificis més turístics (Empire State Building, Chrysler Building, Gran Central Station), buscant un forn de pa que no trobes fins a la Segona Avinguda, on les deixalles corren fetes miques.
I si anem a dinar a Central Park, què més sabrem de la terra dels Manhatta?
